El polifacètic escriptor està de gira amb la representació musicada per Gerard Marsal del primer llibre de la trilogia "Els dies dels dies" mentre projecta un còmic i estrena una sèrie de ficció de pòdcasts sobre la IA
Esther Celma
Versàtil, innovador i visionari, Aleix Cort (Reus, 1961) podria ser un personatge de novel·la. Una espècie de malabarista que tria peces de realitat, les barreja i les fa encaixar fins que n'emergeixen alguns secrets i formen, més que revelar, una realitat nova fins ara oculta. "Si m'hagués de definir, ho faria com una persona curiosa", diu. Potser perquè escriu -o escriurà -sense por a cap gènere ni a cap registre, també es defineix com a escriptor. El seu currículum consta de 26 pàgines farcides de premis i beques en àmbits tan diferents com la poesia, la novel·la, l'assaig, el guió, el conte infantil, les entrevistes periodístiques, el relat curt, el pòdcast i aviat, el còmic. També ha participat en diferents grups de recerca i ha creat el videolit, una càpsula audiovisual dedicada a la literatura inspirada en els videoclips musicals.
No obstant això, el seu punt fort és el ball, tant en acció com en investigació i docència. És autor de referència en història del ball i en terminologia en català del ball i professor d'improvisació a l'Institute of the Arts Barcelona, un centre internacional d'excel·lència en interpretació, dansa i teatre musical amb seu a Sitges (Garraf).
Cort completa aquest perfil creatiu i artístic amb un puntal inesperat: és arquitecte tècnic de professió. Això sí, amb un fort instint per reciclar materials i donar-los-hi usos insospitats. Ja ho proclama, orgullosament en silenci, la façana de casa seva, oberta en arcades. Si no ho expliqués, passaria inadvertit que eren estructures per a subjectar botes de vi. Un malabarisme més.
Vostè és arquitecte tècnic, però té un currículum farcit de premis i beques en àmbits molt i molt diferents. Fa l'efecte que salta d'un lloc a l'altre com un joc. Què ho relliga tot?
La curiositat. Si m'hagués de definir, ho faria com una persona curiosa. Aquest saltar d’un lloc a l’altre és com un joc, sí, però seriós. Molt seriós. Quan toques moltes tecles, hi ha qui no sap com enquadrar-te i corres el perill de quedar com un tastaolletes que no aprofundeix en res, un personatge simpàtic i poca cosa més. Cal un perfil clar per a sobreviure en la indústria cultural. Per demostrar que no ets un tastaolletes son claus els premis, les beques i un recorregut sòlid a nivell professional. La varietat dels meus treballs no és més que una forma d'expressar el que m’interessa.
Costa d'entendre aquesta vocació creativa tan fluïda amb una professió tan tècnica com la seva.
Vaig començar a estudiar Enginyeria superior industrial a Terrassa, però vaig veure que no era per a mi i vaig acabar tirant cap l'arquitectura tècnica. Sempre m’ha interessat l’espai i la possibilitat de reciclar materials quan ningú no parlava de medi ambient ni d'economia circular. Casa meva n’és un exemple d’aquest interès. Durant un temps, vaig anar recollint materials de tot arreu per construir-la, com si fos un drapaire. Sempre m'ha interessat donar nous usos als materials.
L'expertesa en el ball ja trenca tots els esquemes. Expliqui'm com hi va fer cap.
Quan era jove, no ens perdíem un ball amb la meva colla i anàvem de poble en poble i de festa en festa. Jo mirava, aprenia, provava i feia el que podia. M’agradava ballar i em fascinaven els musicals i el claqué, un tipus de dansa que també és música i que té molt de joc, així és que vaig inscriure’m a La Fàbrica, un centre artístic de Barcelona dedicat a la dansa situat al carrer del Perill. A Reus, vam muntar el col·lectiu Dixiclac i el grup de dansa-teatre In-6, amb Isabel Olesti, Pilar Sanz i Albert Valdepeñas per organitzar la Nit del Claqué. Allò no s'havia vist mai. Era el primer cop que es feia un festival d’aquest tipus a Europa i vam aconseguir portar figures mundials a Reus i popularitzar una mica el claqué a casa nostra.
Déu n'hi do per començar no sent un gran ballarí, com ha dit.
Ni gran ni petit, però el ball de parella em fascina. Ho és tot: comunicació, relacions personals, sensualitat, espai, coneixença, cultura, política i religió. El ball és vida, una de les expressions més antigues i universals de la humanitat. Ens ajuda a entendre el món més del que ens pensem.
Per exemple?
No sóc l’únic que pensa així. Ara fa uns anys, per exemple, després de publicar el primer volum d’Història de Reus a través del ball, vaig demostrar que el ball era un tema car en la poesia de Foix en l’assaig És quan plou que ballo sol. Una aproximació a l'obra i vida de J. V. Foix a través del ball (Voliac, 64). Foix usava el ball i el ritme per tractar els temes que li interessaven, com el pas del temps o la importància de l'instant i de l'amor. I vaig connectar amb l’autor a través d’aquell.
Vostè deu trepitjar molts ulls de poll sense voler.
Algun, sí. Ja hem comentat abans els perills de tocar moltes tecles i, per tant, de la importància d'avalar la teva trajectòria. Alguns dels meus projectes han pogut crear desconfiança en alguns especialistes d’algun dels àmbits en els que treballo en l’arrencada. I ho entenc. Al final, però, la majoria d’ells sol prestar-me el seu suport.
Sembla que no para mai quiet. En quins projectes treballa ara?
En el guió d'un còmic amb Hugo Prades. Conec l’Hugo des de la publicació de la col·lecció dels llibres infantils dedicats a Tonet i els seus amics (Arola Editors). Soc un amant dels còmics i estem treballant en un projecte que està en una primera fase. El que que tinc més avançat, ara mateix, és la trilogia que dedico a "Els dies dels dies". Cada llibre conté 122 contes curts inspirats en el calendari. Hi ha dies particulars i dies que compten amb el suport d’organitzacions internacionals com a ra l’ONU, destinats a recordar temes tan transcendentals com la importància de l’aigua, la violència de gènere, els arbres o el valor dels llibres o d’una abraçada. De moment, ha sortit el primer: L'arbre de les papallones (LinX Edicions). El següent serà: La Ciutat de les dones d’aigua.
Per què 122 relats?
Perquè la trilogia suma 366, els dies d'un any de traspàs. Gràcies a la Diputació de Tarragona, L'Arbre de les Papallones està girant per les biblioteques d’alguns pobles amb música de Gerard Marsal, Toni Guillemat com a rapsoda i jo com a conductor. Ens agrada que el públic s'involucri i participi en el projecte. Estem molt contents de la bona rebuda que està tenint aquest projecte.
A molts creadors, sobretot, els dedicats a la paraula, els preocupa l'impacte de la intel·ligència artificial (IA). És tan nova que encara no sabem ben bé com gestionar-la. Com l'aborda vostè?
La IA evoluciona molt ràpidament, tant que és impossible per la gent del carrer seguir la seva evolució, però no ha sorgit del no res: té una història fascinant lligada a la de l’automàtica, i parlant amb el Gerard sobre aquest tema se’m va acudir abordar-la des d’un punt de vista històric. És lògic desconfiar d’un recurs tan potent, però igual com ha passat sempre amb tots els grans canvis o descobriments no és del recurs o de l’invent de qui hem de desconfiar sinó dels objectius que pretenen qui l’utilitza.
I com va parlar de la IA per guanyar una beca amb la seva primera sèrie de pòdcast de ficció?
L’Institut Català d’Empreses Culturals va acceptar la proposta d’una sèrie de pòdcasts que utilitza la evolució de l’automàtica, que ha portat a la intel·ligència artificial, per parlar dels temes que ens interessen com ara el control de les persones o la immortalitat. El projecte es diu El Jardí dels Ocells Mecànics i s’estructura en sis capítols que es poden seguir a YouTube o en plataformes com Ivoox, Spotify, linkedin, facebook o Instagram. El punt de partida és el significat de la paraula “robot”.
Què significa?
Vol dir "treball dur" en txec, un concepte associat a l’esclavitud i a algunes revoltes. La paraula va ser encunyada per Karel Čapek en una obra de teatre del 1920, tot I que seria Asimov qui acabaria definint el concepte de "robòtica" tal com l'entenem ara. A última hora, la humanitat sempre ha volgut crear vida, sigui pintant a les coves on vivien o explorant l'espai. La IA n'és un exemple més, i El jardí dels ocells mecànics reflexiona sobre aquest tema.
Abans s'ha definit com a persona curiosa i escriptor, però és tan polièdric que li demano que es torni a definir vostè mateix.
Soc una persona curiosa que li agrada reciclar espais i paraules.
Enllaços per saber-ne més:
