Del 20 de febrer i fins al 24 d'abril de 2026 , la galeria Personal de Tarragona acull l'exposició "Cercles de matèria i temporalitat" de l'artista visual Jordi Plana.
Aquesta mostra proposa una immersió en un univers on el cercle actua com a eix vertebrador d'una recerca estètica que situa la matèria natural i el moviment cíclic del temps en el centre del discurs
A través de disciplines com l'escultura, el vídeo i la joieria contemporània realitzada amb tècniques com l'electroformin, Plana estableix un diàleg entre objectes històrics, com les àmfores, i la percepció física de l'espectador en l'espai.
A continuació, reproduïm el text de Felip Vidal que desgrana les claus d'aquesta experiència sensorial:
Jordi Plana. Cercles de matèria i temporalitat
La pràctica artística de Jordi Plana comprèn un ventall de disciplines i tècniques ben diverses. No obstant, totes elles comparteixen un cert aire de família que desplega la mateixa recerca: la de l'experiència estètica que situa la matèria i la temporalitat al centre del seu discurs.
Així, si bé en una primera lectura apareixen referències al mar, a la memòria, al record o a la matèria natural, que actuen com a portes d'entrada a l'univers de l'artista—, en una segona lectura interpretativa, portar una joia o recórrer l'espai expositiu activa una relació diferent amb l'obra.
Elements com l'àmfora o el mar funcionen tant com a metàfores com a formes d'experiència. Cada objecte assumeix la figura del cercle d'una manera particular, ja sigui en el pneumàtic, en la boca de l'àmfora, en la joia itambé, de manera figurada, en el moviment cíclic del mar o en el recorregut dins l'espai expositiu.
Aquests cercles, que travessen tota l'obra, activen una temporalitat que gira, retorna i es transforma. Així, mentre que els elements naturals com el cautxú, el bronze o el coure, construeixen una amalgama percepcions materials, l'àmfora estableix, per la seva part, una relació singular amb el temps.
D'aquesta manera, un objecte històric, destinat a contenir i transportar el vi, és desplaçat de la seva funció original. Lluny de ser evocada com una resta arqueològica, l'àmfora es presenta com un objecte plenament actual. La joieria intensifica aquesta experiència: les peces són portables, cosa que implica una relació física i alhora temporal amb l'obra, que acompanya el present del gest quotidià.
L'espai expositiu, per la seva banda, forma part consubstancial de l obra que s'hi presenta. Com va assenyalar el filòsof francès Maurice Merleau-Ponty a Phénoménologie de la perception, "le corps n'est pas dans l'espace comme une chose, il habite l'espace, il le structure". El nostre cos, per tant, és fonamental a l'hora de situar-nos en el món i, pertant, també en un espai expositiu, ja que a més d'ocupar aquell espai, l'habitem. L'exposició estableix, en aquest sentit, un diàleg indestriable per a completar l'experiència estètica que proposa l'artista amb la seva obra.
A l'inici del recorregut, una àncora, situada davant del vidre de la galeria que dona al carrer, introdueix una primera experiència d'arrelament. La il-luminació que suggereix el fons marí genera una atmosfera que convida a una percepció lenta i atenta: l'obra actua com a punt de partida del viatge.
Al mig de la sala, La Medusa ocupa una posició central. La seva presència estableix una relació directa amb l'observador i genera una sensació d'intercanvi. L'obra sembla observar alhora que és observada.
Al final del recorregut, un vídeo projectat sobre una tela translúcida permet entreveure la paret de pedra medieval de l'espai. Aquesta superposició, d'imatge en movimenti d'arquitectura històrica, construeix una percepció estratificada en la que el present de la projecció conviu amb la materialitat del passat.
Entremig, alterra de la sala, hi trobem les àmfores creades per Sandra Ovejas, que il-luminades amb una llum groga tènue, introdueixen una temporalitat singular. L'àmfora, objecte vinculat al mari a la circulació, se'ns presenta aquí com un cos material que acumula temps i ús.
Aquest recorregut es veu travessat per un conjunt de vuit vitrines de vidre, que presenten maquetes i altres materials corresponents a escultures ja realitzades anteriorment. Aquestes peces permeten visualitzar el procés de creació i recerca de l'artista en petit format. Les maquetes són concebudes com a obres en sí mateixes, de manera que l'artista les anomena "joies escultòriques", tot establint una relació directa entre el gest escultòric i la joieria.
El conjunt inclou joies relacionades amb el mar (peces d'anells i àmfores de coure realitzades amb la tècnica de l'electroforming, així com peces de microfusió en bronze). En les creacions més recents, s'estableix un diàleg entre les àmfores i les reixes que les contornegen, reforçant la materialitat de la proposta.
En definitiva, l'obra de Jordi Plana ens proposa, a més d' una lectura immediata, una situació perceptiva singular que emergeix en la relació amb les formes, els materials, l'espai i eltemps.
Felip Vidal, febrer de 2026
