Cultura (no) radioactiva

Esther Celma

Pot ser art una central nuclear? En el cas de Vandellòs I, sí. Més ben dit, el que queda de les instal·lacions clausurades el 1991 rere un greu incendi a la sala de les turbines el 1989. Dempeus, del nucli dur industrial només queda el calaix del reactor i el sil de les barres de grafit, fins que el pas del temps hagi rebaixat els nivells de radioactivitat. Quan aquest impàs arribi al quart de segle, serà segur desmantellar aquests últims vestigis i deixar l’espai, un lloc privilegiat entre la mar i el Coll de Balaguer, com si mai no hagués existit res.

Adéu, doncs, a l’obra de l’arquitecte Antoni Bonet, deixeble de Le Corbusier.

Aquests són els plans de l’Empresa Nacional de Residuos Radioactivos (Enresa) – l’ens estatal que s’ocupa del desmantellament de les centrals nuclears- a partir del 2028, data en què venç el període de latència i que permetrà rematar el desmuntatge ja fet entre el 1991 i el 2003.

Adéu i ja està? Els arquitectes Carlos Gonzalvo, Guillermo Zuaznaba i Juan Fernando Ródenas, del Centre d’anàlisi integral del territori (CAIT) de la URV reivindiquen que no.

Gonzalvo ja va proposar en el seu treball de final de grau aprofitar les gruixudes estructures de Vandellòs 1 per a usos de medicina nuclear, amb vocació de servei a tot l’arc de la Mediterrània . Aquest expert en l’arquitectura de centrals nuclears, a còpia d’estudiar-les per a la seva tesi, insta a mirar-les sense cap prejudici un cop deixen de ser operatives. Només fixar-se en com estan alçades, quins significats tenen i si ultrapassen l’arqueologia industrial. Costa.

Res de milers de notícies; accidents i incidents. Fora el perill, el risc, la por, la desconfiança, els enganys. Els diners que mouen, el poder que donen, el silenci, els crits. Ni radioactivitat, ni protestes. A última hora, qualsevol realitat, centrals nuclears incloses, té capes com una ceba. Provem-ho de la mà del CAIT.

Primera capa. Bonet beu de l’arquitectura de l’àtom, orgullosa dels avenços que hauria de comportar. França i els Estats Units eren els fabricants mundials de referència. Mentre a França en feien tota una proclama d’intencions i exhibien les nuclears ben visibles, als Estats Units optaven per situar-les com un descobriment en algun punt del camí. Vandellòs es llueix a la francesa: el paisatge també és arquitectura a l’hora de dominar l’espai. Bonet, però, el vol camuflar i situa de forma equidistant i en línia els quatre edificis auxiliars, com un mur de protecció a segona línia de mar. En conjunt, la planta pot evocar algun dels barrancs de la zona que mor al mar.

Segona capa. Bonet va jugar amb els desnivells, l’entorn i el mar perquè les instal·lacions no fossin un cop de puny artificial entre mar i muntanya. Per esgarrapar estètica al rigor imposat per l’enginyeria, Bonet va omplir les instal·lacions amb corbes, formes arrodonides, remats escultòrics, trencadisses, color. Entre onades i glops de l’imaginari mediterrani per esberlar la fredor industrial. Com no li van acceptar un calaix del reactor acabat en forma d’U, va revestir-lo amb una estructura d’un vermell ben vistós. Massa cridaner rere l’accident de 1989, ja fa anys que no existeix. El van substituir per un blau neutre del manual de ni cridar l’atenció.

Tercera capa. El color unifica tot de construccions disperses que, a més, tenien usos força diferents: l’atuell del reactor, els edificis auxiliars, la sala de control, les oficines, el poblat dels treballadors i així, va vestir de blanc i vermell les estructures més voluminoses; de blau fosc l’aigua, negre per les fumeres, verd pels espais enjardinats i groc per les construccions més petites.

Quarta capa: Qui sap si l’entusiasme per l’àtom també era un acte de fe en la modernitat. El CAIT troba similituds entre una planta zenital i la secció de l’atuell del reactor de Vandellòs-I amb les del Panteó d’Agripa de Roma (118-125) i de la cúpula de Santa Maria del Fiore de Florencia, Brunelleschi (1420-1515). Ras i curt: és un cilindre buit il·luminat. Tant fa el temps. És arquitectura i compta l’espai. Més ben dit, com l’organitzen i interpreten.

Tant és així que la solució de Bonet per encaixar el reactor -compacte, voluminós, massís-és la mateixa que l’església de Biete Ghiorgis a Lalibela (Etiopia) del segle XIII. El temple sembla que broti de la mateixa terra perquè s’alça en un pati foradat, igual com el reactor de Vandellòs I, enclotat en un pati. L’estètica, com l’aigua, sempre troba els seus camins.

Cinquena capa. No existeix encara, però la fa visible uns ulls entrenats a perforar la superfície per fer-ne emergir els secrets. Al catedràtic de fotografia Manolo Laguillo li obsessiona captar el treball humà, com un sisme que convulsiona la realitat i mostra així perspectives amagades. Les grans estructures industrials, com una central nuclear, li ho posen tant fàcil com difícil.

El reconegut fotògraf va exposar una sèrie sobre Vandellòs 1 al Palau de la Virreina de Barcelona. Sap què ha vist i què ha volgut explicar. No obstant això, si res no canvia els plans, a partir del 2028, comença el compte enrere per treure-ho tot i que els terrenys recuperin el seu aspecte original. Ni central nuclear, ni incendi, ni tancament, ni desmantellament, ni pugna entre arquitectura i enginyeria ni cap més acte de fe.

“Quin sentit té esborrar-ho tot? Volen amagar alguna cosa, com si mai hagués existit ni passat res?” Per què?”. Laguillo fa una bona pregunta. Massa capes per a contestar-la de pressa.

Sisena capa. La catalogació com a béns d’interès culturals protegeix l’antic poblat dels treballadors d’Hifrensa i els edificis auxiliars del pavelló meteorològic, la centraleta telefònica -immediatament fa pensar en la cançó The Yellow Submarine, per la forma i el color-i el pavelló dels vigilants de l’entrada.

El calaix del reactor i el sil de grafit també estan reconeguts per la Fundació Docomomo, que vetlla pel patrimoni l’arquitectura del moviment modern, gràcies a la candidatura que va fer-ne aquest grup de recerca.

Setena capa. Només l’atuell del reactor fa 54,5 metres d’alt amb murs de fins a 8 metres de gruix, capaç de suportar vents de més de 200 quilòmetres per hora. Més enllà del llegat de Bonet i dels usos que pot tenir encara, té gaire sentit enderrocar un colós de formigó en plena ofensiva contra el canvi climàtic?, pregunta Gonzalvo.

En un informe del 2011, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (IAEA) ja es mostrava contrària al desmantellament total de les centrals nuclears pels seus alts costos econòmics i d’impacte al medi, amb un altíssim volum d’emissions contaminants.

«Si estès a Barcelona, no en tinc cap dubte que es reciclaria com un gran centre cultural», reflexiona Gonzalvo. De possibilitats, en té moltes: medicina i laboratoris nuclears, centre d’investigació i de tot allò que precisi molt de formigó armat. Si no s’enderroca ni tampoc se li dona nous usos, encara hi ha una altra possibilitat per a Vandellòs 1: deixar que el temps faci la seva feina com en totes les obres humanes i converteixi les instal·lacions en un jaciment arqueològic industrial. A partir del 2028, Vandellòs 1 serà runa o ruïna.