Text i fotos: David Serra
El Teatre Tarragona va acollir el 29 de maig de 2026 la projecció del documental Cumbres a ciegas i una conversa sobre discapacitat visual, muntanya, amistat, por i confiança, en el marc de la Setmana de la Natura 2026.
Què significa mirar quan ja no hi veus? I fins on pot arribar un desig quan troba les persones disposades a compartir-lo?
Aquestes són algunes de les preguntes que travessen Cumbres a ciegas, el documental projectat el passat 29 de maig de 2026 al Teatre Tarragona que recull una història de muntanya, però sobretot un relat al voltant de la confiança construïda entre tres persones amb capacitats i responsabilitats diferents.
Els protagonistes del projecte són Gerard Descarrega, atleta paralímpic cec; Xisco López, atleta, productor de documentals i amic de Gerard, i Òscar Cadiach, alpinista, guia de muntanya i impulsor de la iniciativa, tres companys units per un repte compartit: fer possible que una persona completament cega pugui arribar a alguns dels cims més exigents i espectaculars del planeta.
Un desig que es converteix en projecte
Gerard Descarrega pateix retinosi pigmentària, una malaltia degenerativa que li va fer perdre progressivament la visió fins a quedar-se completament cec als divuit anys.
La ceguesa, però, no va apagar la seva voluntat de continuar assumint reptes. Després de proclamar-se campió paralímpic dels 400 metres a Rio de Janeiro, Gerard es va presentar a la botiga de muntanya d’Òscar Cadiach, al centre de Tarragona, amb un desig molt concret: volia arribar a un cim amb ell.
Òscar Cadiach va entendre que aquella proposta requeria molt més que força física. Calia experiència, preparació tècnica, confiança i una manera diferent de comunicar cada pas del camí. Amb la implicació de Xisco López, amic de Gerard i productor audiovisual, aquell primer desig es va transformar en Cumbres a ciegas.
El projecte va començar l’any 2020 amb la travessa i l’ascensió a l’Aneto. Després arribarien el Mont Blanc, el mont Kenya i diferents expedicions al Perú.
Cada cim va ampliar l’ambició del projecte, però també la consciència dels riscos i de la responsabilitat compartida.
Precisament perquè no hi veu, mira
Després de la projecció, el públic va poder assistir a un col·loqui moderat per Jaume Descarrega, director del PSICURT i membre de la Comissió de Cultura del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.
Hi van participar Rafael López-Monné, geògraf, fotògraf, excursionista i alpinista, i Mayte Serrat, doctora, psicòloga, fisioterapeuta, alpinista i presidenta de CIM Project.
Una de les reflexions més contundents de la conversa la va formular Rafael López-Monné:
«Precisament perquè no hi veu, mira.»
La frase assenyala una de les contradiccions que revela el documental. Vivim envoltats d’imatges, però això no significa que observem el món amb més atenció. Mirem de pressa, consumim paisatges, acumulem fotografies i sovint ens costa aturar-nos a reconèixer allò que tenim al davant.
Per a López-Monné, mirar és un acte conscient. Exigeix temps, escolta i disponibilitat. En aquest sentit, l’experiència de Gerard acaba interpel·lant sobretot aquells que hi veiem: potser tenim la vista intacta, però hem perdut una part de la capacitat d’observar.
Guiar i deixar-se guiar
Cumbres a ciegas no presenta la muntanya com un decorat per fabricar herois. Tampoc converteix la ceguesa en un espectacle de superació individual.
Veiem que el Gerard necessita indicacions precises sobre el terreny, codis compartits i una confiança extraordinària en els seus companys. Òscar aporta coneixement tècnic, experiència alpinística i capacitat per prendre decisions quan les condicions es tornen perilloses. Xisco forma part del grup, acompanya Gerard i contribueix a convertir l’experiència en un relat audiovisual que pot arribar als altres.
Cadascun ocupa un lloc diferent, però cap d’ells no podria construir aquesta història tot sol.
Aquesta realitat permet allunyar-se de la visió paternalista de la inclusió. No es tracta d’una persona forta que salva algú vulnerable, sinó d’un equip que aprèn a comunicar-se, reconèixer les seves limitacions i assumir una responsabilitat compartida.
En alguns moments, Gerard ha de deixar-se guiar completament, confiant en les indicacions precises dels seus companys per avançar amb seguretat en terrenys on la informació visual és imprescindible. En d’altres, la seva determinació i capacitat de resistència es converteixen en la força que empeny l’equip a continuar quan el cansament o les condicions fan dubtar. Aquesta alternança de rols reforça la idea que el lideratge i la dependència són dinàmics i es construeixen en cada pas.
La por també ens pot cegar
El col·loqui va abordar els riscos reals de les expedicions: el mal d’altura, les tempestes, els llamps, les esquerdes dels glacials, el cansament extrem i la possibilitat d’haver de renunciar quan el cim sembla a tocar.
L’ascensió a la Punta Nelion, al mont Kenya, va esdevenir un dels episodis més extrems del projecte. L’equip va afrontar una paret de granit de sis-cents metres, una jornada de més de divuit hores per damunt dels cinc mil metres i una tempesta elèctrica durant el descens.
Aquella expedició va culminar amb la primera ascensió a aquesta muntanya protagonitzada per una persona completament cega.
Assumir un repte així significa preparar-se, establir sistemes de seguretat, escoltar l’equip i saber tornar enrere quan les circumstàncies ho exigeixen. La muntanya no elimina la por: Ensenya a conviure-hi sense permetre que decideixi tota la nostra vida.
També obliga a expressar la vulnerabilitat. Dir «estic cansat», «tinc por» o «necessito ajuda» no debilita el grup. Li proporciona la informació necessària per reaccionar i protegir els seus membres.
La muntanya no jutja
Mayte Serrat, que col·labora amb la Fundació 12 de Maig, dedicada a l’estudi i l’atenció sanitària i social de la fibromiàlgia, la síndrome de fatiga crònica i la sensibilitat química múltiple, va resumir una part de la seva relació amb la natura amb una altra frase essencial:
«La muntanya no et jutja. Ens tracta a tots igual.»
La muntanya no pregunta per un diagnòstic, una discapacitat o una etiqueta social. Exigeix respecte, preparació i capacitat d’adaptació. Davant seu, la vulnerabilitat deixa de ser una anomalia i es converteix en una condició compartida.
Aquesta mirada també forma part del treball de CIM Project, entitat que promou activitats de muntanya inclusives i acompanya persones amb capacitats, discapacitats i realitats de salut diverses.
Arribar lluny significa arribar junts
En una societat que premia la rapidesa, la competitivitat i l’autosuficiència, Cumbres a ciegas defensa una idea gairebé subversiva: necessitar els altres no és un fracàs.
Gerard, Xisco i Òscar no neguen les diferències que hi ha entre ells. Les converteixen en el punt de partida per construir una manera d’avançar junts.
Aquesta és probablement la idea més poderosa que deixa el documental: no sempre podem decidir quines limitacions ens acompanyaran, però sí amb qui volem afrontar-les.
«Si vols anar de pressa, ves sol. Si vols arribar lluny, ves acompanyat.»
Descobreix el projecte i les seves expedicions aquí.
L’acte va ser organitzat per la Comissió de Cultura del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, GATA – Grup d’Amics de Toni Achón, Planeta Blau i l’Ajuntament de Tarragona, dins la Setmana de la Natura 2026.
