David Yeste: “El nostre cervell necessita la poesia per créixer”

Vanessa Martí.

David Yeste (Terrassa, Barcelona, ​​1969), és músic i escriptor, amb estudis d’humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya, format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, amb Andreu Martín i Sebastià Alzamora. A part de diversos premis de conte i relat, ha estat guardonat amb el X Premi Ferran Canyameres de Novel·la, amb l’obra Bots i Barrals (Baula, 2001), i el Ciutat d’Olot 2010 de novel·la, amb In nomine patria (La Galera, 2010) . Ha col·laborat en les antologies Nómadas (Playa de Ákaba, 2013), Nueva carta sobre el comercio de los libros (Playa de Ákaba, 2014) i El Salón Barney (2014). Publica, al febrer de 2014, el seu primer poemari, La maniobra de Heimlich (Playa de Ákaba). És, així mateix, antòleg i coautor de l’antologia de poesia Generación Subway (Playa de Ákaba, 2014) i coautor en l’edició de 2015. Coordina i gestiona diversos tallers de lectura i escriptura creativa en el entorn de les biblioteques públiques. Recentment ha estat guardonat amb el XV Premi de Poesia Ciutat de Sant Andreu de la Barca. És autor i editor del blog Tus ojos, mis manos y otros desiertos  blog de David.

Ets músic i escriptor, Et recordes abans: tocant la guitarra, escrivint lletres per a cançons o escrivint poemes?

Em recordo, sobretot, com a lector precoç i procaç. El meu pare em va ensenyar a llegir molt aviat, a casa, amb uns quatre anys, com a molt. Em ve a la memòria la meva perplexitat a la classe de “pàrvuls”, quan tots els nens recitaven a cor el “mi madre me mim”, i jo pensava que tenien algun problema. Després va resultar que el problema el tenia jo. La música va arribar després, també gràcies a ell: em va regalar una guitarra als deu o onze anys, vaig començar a estudiar, i als catorze, a tocar en grups del barri. Com mai em van deixar cantar, vaig pensar que estaria bé que els vocalistes, almenys, cantessin les meves paraules … I fins avui.

Quina rutina tens quan escrius?

Algú deia que els escriptors estan escrivint vint hores al dia, encara que no tinguin un llapis a la mà o l’ordinador davant. No tinc una rutina especial, ni una hora preferida del dia, pel que fa a la poesia es refereix: camino sempre amb algun retolador (Pilot VBall 0,7) i una llibreta a la butxaca -tinc una afició gairebé malaltissa per les libretas- i , quan alguna cosa acudeix, ho anoto i intento desenvolupar-lo en quant tinc una estona. No tinc, en aquest sentit, de qualsevol disciplina, excepte en el enutjós procés de correcció, per al qual aprofito el moment de bolcar-ho a l’ordinador. No obstant això, reconec que, en les èpoques en què escric narrativa, el procés és completament diferent: després d’ordenar les idees cal sotmetre-les al procés d’escriptura, i a aquesta espècie d’esclavitud de versions i revisions tiràniques que no acaben mai … o una cosa així. Potser per això fa gairebé dos anys que no escric gaire narrativa, només alguns relats.

¿”La inspiració” t’arriba treballant, llegint, al carrer, en qualsevol lloc …?

La inspiració arriba quan li dóna la gana a ella, que per això és una dona, i se’n va de la mateixa manera (és broma). També sóc caòtic pel que fa a la inspiració: pots posar-te en el teu escriptori, amb la ploma carregada, davant del bloc perfecte i amb l’ampolla de vi adequada i tingues per segur que no arribarà ni una sola paraula. Això és tan cert com que, si un dia per casualitat surts al carrer sense la llibreta a la butxaca, alguna cosa et farà entrar amb urgència en qualsevol bar i demanar a corre-cuita -fins i tot abans que una cervesa- un bolígraf per anotar en una tovalló de paper això que tens al cap i que corres el risc d’oblidar. Després, la majoria de les vegades, tornes a casa, llegeixes aquestes notes (si de cas entens aquesta lletra precipitada) i t’adones que no serveix per a res.

Digue’m en què estàs ara.

Actualment estic acabant de fer les darreres correccions d’un poemari que, si tot va bé, veurà la llum a l’abril. Es diu La despiadada frontera entre el silencio y el latido, i serà publicat per l’editorial d’Alcalá de Henares PieEdiciones. Sorgeix a partir d’una reflexió sobre el moment de silenci que es produeix entre cada batec, sobre aquell instant minúscul en que el cor resta immòbil, entre un batec i el seguent. Tanmateix- i toco fusta-, hi ha possibilitats, també durant el 2016, que s’editi el poemari No escribiré un bestiario, un conjunt de textos de prosa poètica, una mica més foscos que la meva obra .anterior, potser de temàtica més filosòfica o científica (crec en la poesia també com una espècie de frontissa entre la ciència i la filosofia). A part, juntament amb el músic Pep Ferrer, preparo un espectacle en què intentarem combinar la percussió amb la poesia, amb una selecció d’obres d’un poemari anterior: Lecciones de anatomía para suicidas inexpertos. A banda d’aixó, dono les darreres pinzellades a un darrer projecte de poemari anomenat Intentario.

Ens podem apropar al poemari que ara escrius i als anteriors al teu Blog, Tus ojos, mis manos y otros desiertos. A la “portada” ens convides a entrar: “Pasa … Siéntate. Te estaba esperando … ” Nosaltres acceptem la invitació. Què hi trobarem?

Publico poesia, en gran part, per què existeix aquest blog. Els primers textos d’aquest blog són el germen i el motor de l’edició de La maniobra de Heimlich. Em prenc aquest blog com un bloc de notes, on gairebé cada dia des de fa més de dos anys, anoto versos, idees, propostes … I aquí queden, pendents de correcció, de vegades, en la seva versió definitiva, les menys, però creixent i acumulant-se. Actualment, l’esquelet de set poemaris, i alguns textos narratius, barrejats amb altres d’opinió. Una mena de calaix digital i, en part, compartit.

Esmentes  La maniobra de Heimlich, publicada a l’editorial Playa de Ákaba. Un dels poemes que descobrirem és: “Hoy sé”.

Hoy sé,

por fin,

porqué escribo.

Escribo para olvidarme de mí.

O para que tú no lo hagas.

Què transmeten els teus versos? Cap a on vols portar al lector?

No crec que vulgui portar-ho a cap lloc. Més aviat es tracta que es vingui amb mi, i entre els dos decidim a on anem. «La maniobra» és un poemari construït entorn la idea de l’abraçada com a eina necessària: la maniobra d’Heimlich és un procediment mèdic que s’usa per salvar a qui està patint un ennuegament, però el seu símil amb una abraçada és més que evident.

Creus que la poesia encara segueix sent “difícil” per al gran públic? Cal entendre-la per apreciar-la?

La poesia ha de commoure, moure, emocionar (i gairebé totes aquestes paraules que contenen la partícula “mo”). I opino que, sobretot, ha d’explicar-se a si mateixa, de manera que els codis i els prejudicis, per necessaris que siguin, no haurien de formar part de l’equació. En la relació entre un lector i una poesia (però també amb qualsevol altra experiència artística) ha de passar alguna cosa, i aquesta cosa no pot ocórrer només en el pla teòric. Si reduïm l’experiència poètica a cercles concèntrics de més a menys experts, de més a menys hermètics, de més a menys qualitativament connotats, ens estem equivocant. La poesia se sent, no s’explica. Per descomptat defenso l’existència de la “poesia per poetes, o per entesos”, però aquesta poesia no pot erigir-se amb el patrimoni de la qualitat o del cànon poètic.

Els teus altres poemaris els guardes al blog o “al calaix”. Busques una editorial que te’ls publiqui?

Escric poesia diàriament. Com deia, porto gairebé dos anys fent-ho, sense parar. Per tant, i més enllà de la qualitat i de la selecció o correcció posterior, he recopilat aquesta quantitat de poemaris esperant una oportunitat. Amb més o menys sort he concorregut a certàmens (vaig perdre un premi important per tenir els poemes al blog, i considerar l’editorial que no eren ‘inèdits’), i he publicat darrerament en diverses antologies. Com us deia abans, sembla que el 2016 vindrà, amb sort, amb un parell de noves publicacions, però la veritat és que tot just estic en procés d’enviar originals, de posar-me en contacte amb editorials, etc. Aquesta part de la feina em supera, encara que la crec imprescindible i, n’aprenc mica en mica.

Parlem ara de les biblioteques públiques. Quina és la teva tasca en elles?

Actualment coordino dos tallers de lectura en sengles biblioteques: compartim mensualment una lectura (novel·la, per norma general) i ens reunim per comentar-la i complementar-la amb música, etc. És una cosa en extrem enriquidor per a mi el fet de passar de l’experiència solitària de la lectura a una altra compartida. Ocasionalment, també imparteixo, en el mateix entorn, alguns tallers de micro relat o d’introducció a la narrativa.

Els llibres, la literatura … Quina importància té en la nostra societat?

La competència és duríssima: internet, videojocs, TV … Però cal ser-hi. Necessitem històries. El nostre cervell les necessita per ordenar-se i funcionar i això és una cosa que sembla haver-se oblidat en el disseny de l’educació. Necessitem poesia, també, el nostre cervell la necessita per créixer. Serveixin com a exemple la futura desaparició -si no es posa remei- de la filosofia en els plans d’estudi, o la brutalitat de l’iva cultural. Al costat d’això, la prevalença de les ciències sobre els estudis humanístics ha de formar part d’una cosa així com un pla predissenyat (diga’m conspiranoic) per fer-nos mers consumidors més dòcils i pacífics. Cal seguir explicant contes als nens, cal seguir apostant per les biblioteques públiques, cal seguir creient en la poesia. O almenys, apostar per això.

Una cosa que vulguis afegir …

Simplement agrair a aquest web, a qualsevol que dedica esforços a fomentar la cultura, la literatura, la poesia en concret. Enviar una gran abraçada, i convidar-vos a seguir llegint-me o, almenys, llegint el que sigui.

Vanessa Martí