Durant anys ens van explicar el boom llatinoamericà com si fos una fotografia de grup feta en una sobretaula llarga, amb el fum dels Gitanes de Cortázar, els cigarrets que no faltaven mai a les trobades amb García Márquez i el whisky corrent de mà en mà, egos considerables i uns quants homes brillants parlant de literatura amb la seguretat de qui sap que està escrivint una època. García Márquez, Cortázar, Vargas Llosa, Fuentes. La santíssima taula del boom. Una constel·lació indiscutible, sí.
El problema de les fotografies és que, amb el temps, acabes confonent l’enquadrament amb la realitat.
Per això té sentit que el IV Congrés Internacional Carlos Barral i el boom de les escriptores, posi ara el dit justament aquí: no en el pedestal de sempre, sinó en el marge. En aquella zona on moltes autores hi eren, escrivien, pensaven, discutien, publicaven, resistien, però no acabaven d’entrar en el relat oficial amb la mateixa naturalitat amb què hi entraven els seus companys de generació.
No és només una qüestió de reparació històrica, que també. És una qüestió molt més incòmoda: com es fabrica un cànon? Qui decideix què és central i què és perifèric? Quantes vegades la literatura ha confós la qualitat amb la visibilitat, el talent amb la promoció, la genialitat amb el privilegi d’estar assegut a la taula correcta? Preguntes que, pronunciades en veu alta, tenen l’estranya virtut de convocar immediatament els orcs del debat cultural contemporani: aquelles criatures que habiten el Mordor de les xarxes i que detecten una revisió del cànon amb la mateixa rapidesa amb què un crític detecta una errata en una primera edició. Matèria orgànica de primera qualitat per alimentar indignacions seriades i batalles èpiques de 280 caràcters.
Carlos Barral és una figura inevitable en aquesta conversa. Editor, poeta, agitador cultural, home de món i de paraula. Un d’aquells personatges que semblen dissenyats perquè la literatura europea i llatinoamericana es trobin en una casa vora el mar, amb llibres, converses i una certa consciència —potser excessiva, però molt fotogènica— de pertànyer a una època important. Calafell és ja part de la història. Un lloc físic on la literatura va passar, va beure, va discutir, va conspirar i va deixar prou material perquè la memòria cultural hi construís una llegenda. I ja se sap que les llegendes literàries, quan tenen la mediterrània al davant i editors carismàtics al centre, acostumen a envellir molt millor que els seus comptes corrents.
Però ara la pregunta canvia. Ja no es tracta només de mirar Barral com a gran mediador del boom, sinó de preguntar-nos què va quedar fora del focus. I aquesta és, segurament, la part més interessant del congrés: no repetir la llegenda, sinó a revisar-ne les costures.
Cristina Peri Rossi, Alejandra Pizarnik, María Negroni, Dulce María Loynaz, Clarice Lispector, Elena Garro, Esdras Parra, Carmen Martín Gaite, Beatriz de Moura. Només llegir aquests noms ja obliga a frenar. No són notes a peu de pàgina. Són territoris literaris propis. Veus que, en alguns casos, van escriure des d’una incomoditat radical, des de l’exili, la censura, el desig, la memòria, la bogeria, el cos, la casa, el llenguatge o la ferida.
Potser aquí hi ha una de les claus: moltes d’aquestes autores no encaixaven bé en l’èpica masculina del boom. No sempre escrivien des del mateix lloc simbòlic. No sempre volien construir grans artefactes totalitzadors, novel·les-món, monuments narratius amb vocació de catedral. Algunes escrivien des del fragment, des del límit, des de la fissura, des del silenci. El mateix silenci que en un home era profunditat, en una dona sovint es considerava una mancança.
Aquest congrés, organitzat per la Universitat Rovira i Virgili i el Museu Casa Carlos Barral, arriba en un moment en què revisar el cànon ja no hauria de sonar a moda, sinó a higiene intel·lectual. No es tracta d’esborrar ningú. Aquesta és la caricatura fàcil. Ningú amb dos dits de front vol treure Cortázar de cap prestatgeria (mai de la meva) ni deixar García Márquez castigat mirant a la paret. Es tracta, simplement, de fer espai a la prestatgeria. De deixar de fingir que la història literària és neutra, espontània i innocent.
Perquè no ho és.
La història literària també té passadissos VIP, universos liminals, portes tancades, cognoms que pesen, editorials que decideixen, crítics que beneeixen i silencis que condemnen. I quan una autora queda fora del gran relat, no és perquè la seva obra sigui menor. De vegades és perquè algú no la va llegir prou. O perquè la va llegir malament. O perquè molestava. O perquè no servia per alimentar el mite que tocava alimentar en aquell moment…
Que aquesta conversa passi entre Tarragona, el Port i Calafell té una bellesa especial. Hi ha una geografia literària que uneix la universitat, el mar i la casa de Barral, un paisatge mediterrani que ja forma part d’aquesta història.
I aquí és on el tema deixa de ser només universitari. Perquè tots tenim el nostre petit cànon personal. Els llibres que ens van dir que havíem de llegir. Els noms que ens van repetir fins a convertir-los en inevitables. Les autores que vam descobrir tard, perquè a l’escola, a la universitat o als suplements culturals gairebé sempre sortien els mateixos noms. Babelia i altres suplements semblants…
Això també va de tornar a mirar.
Potser el boom no va ser només aquella explosió masculina que ens van vendre amb tanta eficàcia. Potser també va ser una habitació del costat, una carta no contestada, una autora llegint proves d’impremta, una poeta escrivint contra el llenguatge, una narradora exiliada, una editora obrint portes mentre altres sortien a la foto.
La literatura és plena d’aparicions tardanes. Autores que tornen quan algú les llegeix bé. Veus que no estaven mortes, només estaven mal col·locades. I potser aquesta és la feina més noble d’un congrés com aquest: no fer soroll commemoratiu, sinó obrir finestres.
El boom també tenia dones. Ara ho veig clar.
Només falta llegir-les com si això hagués estat evident des del principi.
David Serra
