Entrevista a Francesc Valls Calçada

Xavier Plana

Francesc Valls-Calçada, periodista i escriptor Santa Coloma de Queralt (1956). De petit jugava a fer diaris amb una impremta de joguina. A casa seva hi havia bastants llibres i el llegir el va portar a l’escriure. Quan tenia nou anys ja volia ser escriptor.

X.P. Perquè de tot plegat Francesc.

F.V. Recordo una tarda de juny de 1965 davant del  paper en blanc i la sensació d’un abisme desconegut. Per a mi, escriure és un fet consubstancial que m’ha donat un motiu per viure. Escriure és com respirar, necessari. El més bonic de tot és quan tens una epifania creativa o quan un lector desconegut sintonitza amb l’ànima del text.

X.P: Epifania creativa?

És com si les veus dels personatges agafessin vida pròpia, provocant amb els seus actes conseqüències que s’escapen del mapa mental de la història preestablerta. Com si el narrador no fos ben bé jo i una força aliena m’ imposés el text. És un repte en mig d’un laberint d’idees que t’obliga a prendre decisions que poden afectar a la construcció de l’artefacte narratiu. En aquest cas, l’autor és com un petit déu que ha de decidir el destí dels personatges. No passa sempre, però quan passa entenc perquè escric. És una experiència sublim. Però abans d’arribar a l’èxtasi s’ha de patir.  També hi ha dolor quan vols i no pots, o quan pots i no vols perquè el cos passa factura…

X.P. Poesia o narrativa

La poesia és una mena d’estat contemplatiu i requereix -per dir-ho d’una manera- unes “freqüències cerebrals” diferents de la narrativa. A vegades és com un sanglot involuntari i d’altres calen un fòrceps. 

X.P. Els laberints del dolor és el teu últim poemari…

F.V. Sí. Pensava que no podria tornar a escriure novel.la mai més i aquest poemari va ser  com despullar-me en públic i una forma de superar el dol d’una malaltia devastadora i prou desconeguda com l’Encefalomielitis Miàlgica, amb Fibromiàlgia.

X.P. A mi em sembla un treball per generar empatia, emoció…

Sí, perquè les malalties del sistema nerviós central són poc conegudes i mal compreses per la societat. Volia mostrar aquesta realitat a través dels meus poemes.

X.P. El dolor físic com a inspiració artística…

F.V. Evidentment, i l’espiritual. L’un, comporta a l’altre. El dolor és un tirà que imposa la seva agenda, no té fre i sovint et manté del sofà al llit. T’allunya de l’activisme i les relacions socials, més del què voldries i veus el món com si estiguessis dins d’una peixera.  Per una persona sociable i activa és  una condemna. El meu cos és una presó i he hagut d’aprendre a conviure-hi. Per sort, tinc gent que m’estima, i una parella que ho ha encaixat prou bé. No és fàcil viure amb malalts del meu gremi. 

X.P. Els teus poemes van acompanyats de les pintures de Freyaday, no és la primera vegada que fas propostes interdisciplinàries en els teus treballs.

F.V. Freyaday i jo, ja havíem coincidit en un conte que apareixia per episodis, cada dia, durant un estiu de fa molts anys en el diari… NO HO RECORDO ella ho sabrà i va ser un plaer coincidir de nou en un projecte com “Laberints del Dolor”. La poesia és l’essència de l’art, la matèria primera. Una composició musical, una escultura, una fotografia hi han de destil.lar un xic de poesia perquè m’interpel.lin. Ara bé, la poesia es pot trobar a tot arreu fins i tot en una parada de verdures al mercat. Però s’ha de saber sintonitzar. Per si sola,  la poesia, sembla poca cosa, però acompanyada de música, de pintura, etc, creix i fa créixer qualsevol expressió artística. En aquest sentit, Freyaday ha sabut traslladar amb colors i formes, les emocions, els sentiments i el missatge dels meus poemes, col.laborant a visibilitzar amb la seva sensibilitat creativa la cruesa de les malalties del sistema nerviós central. 

X.P. De fet, sempre has cercat la complicitat amb altres creadors. 

F.V. Artistes plàstics, fotògrafs, actors, entre d’altres: Josep Icart, Pere J. Salas, Pep Escoda, Reventós, Rosa Ciurana, Pere Español, Lluís Miquel, Freyaday, etc. i pel que fa a músics: Valentí Miserachs, Conrad Setó, Xavier Pié, Samuele Arba, Richard White, Pili Cugat, Carlos Lupprian, Fernando Mestres, etc que m’han musicat o cantat,  actors com Lila Urbano, Pau Gavaldà i tants amics…

X.P La pandèmia ens ha portat a viure una realitat quasi distòpica.

F.V Ha canviat el paradigma i res tornarà a ser com abans. La veritat és incerta, instal.lada en la fal.làcia. La por ens fa vulnerables. Estem tan hipercomunicats que no païm el que ens arriba. Fakes, notícies que ens condicionen, relats conspiranoics, desmentits, rumors, propaganda, publicitat…  Atordits per una pluja de missatges constant, tot és tan immediat que no tenim temps de reflexionar, ni de ser crítics, d’assaborir l’existència, contemplar el pas del temps, filosofar, viure, estimar… No m’agrada gens, cada vegada més, enyoro els temps analògics. Estem en mans dels algoritmes. Malauradament, la pandèmia ha accelerat aquesta experiència de realitat líquida en què el Senyor de la Força ja ho sap tot de nosaltres. Enriu-te’n de 1984 d’Orwell!

X.P. En què treballa actualment el Francesc Valls

F.V. Tinc una obra de teatre musical “Estació Klezmer”, que vull que rutlli malgrat els temps precaris que corren. Està basada en una història real d’un supervivent de l’Holocaust, Moshe Ha-Elion, que vaig conèixer a Tel-Aviv. La música Klezmer, és la dels jueus de l’est d’Europa. Els amics Pep Alcañiz i Katarzyna Krupka, experts coneixedors Klezmer, em van proposar treballar amb un seguit de músics excel·lents. Tot i què pensava que no tornaria a escriure una novel.la…

X.P. Què?

F.V.  Vols què et digui un secret?