Per Òscar Ramírez Dolcet
Foto: Pep Escoda
Jornal, l’art de fer visible la Tarragona que queda als marges
És molt important, tenint en compte com estan els temps actuals, saber que hi ha projectes que, a més de programar art, proposen una manera diferent de mirar un territori. Això és el que planteja Jornal, la iniciativa impulsada pel Jordi Llort Figuerola als marges de Tarragona, una experiència que combina caminada, land art, memòria, ecologia i pensament crític per reconnectar la ciutat amb les seves hortes, camins i espais periurbans. A través d’aquest format híbrid, El Jordi no només convoca artistes i, amb ells, també invoca veus, històries i sabers que habitualment queden fora del relat oficial de la ciutat. En aquesta entrevista, conversem amb ell sobre l’origen de Jornal, el sentit d’intervenir artísticament en aquests paisatges de frontera i la voluntat de convertir l’art en una eina de mediació, consciència i reparació territorial
Com neix Jornal i en quin moment vas sentir que calia crear un projecte així a Tarragona?
Practico l’art des dels onze anys, però no és fins a la mort de la meva àvia materna, ara fa dos anys, que vinculo la meva tasca activista a la zona d’hortes de la ciutat. La padrina m’explicava fets del mas del Pi i del jornal de terra ubicats a l’horta de la Roca dins el que s’anomena l’Horta Gran, on jo de petit anava a collir-hi avellanes.
Al mateix moment, detecto que a la comarca del Tarragonès no hi ha cap esdeveniment que connecti l’art, la natura i el ciutadà. Soc aficionat a anar a aquesta tipologia d’esdeveniments, i he estat seleccionat dues vegades a Els Ports, Natura i Art, tot un referent comissariat per Sergi Quiñonero.
Per què vas voler situar el projecte precisament als marges de Tarragona, en aquests espais de frontera entre ciutat, horta, infraestructures i natura?
Tarragona i la ciutadania miren d’esquena a les hortes del riu Clar i el riu Francolí. Aquests espais en xoc generen debats i esdevenen fructífers quan els artistes els observen per executar-hi les seves pràctiques.
Anar-hi amb artistes, el públic i experts és una forma de preservar l’ecosistema i descobrir la història a la ciutadania. Si anem lluny, Plini el Vell, en la seva Naturalis Historia, comenta que a la zona del Tulcis de Tarraco s’hi cultivava un lli de qualitat excepcional i d’una blancor i finesa extraordinàries.
"Suda etiam Hispania hunc honorem... Saetabis suum lino retinet, tantumque et in Hispania citeriore Tarraconis albatum lino, cuius bonitatem Tulcis amnis praestat."
"...at in Hispania citeriore Tarraconis albatum lino, cuius bonitatem Tulcis amnis praestat, in quo mergitur."
Jornal no és només una programació artística, sinó una caminada, una experiència compartida i una manera de llegir el paisatge. Què t’interessa d’aquest format?
M’agrada dir que humanitzar-nos mitjançant “el caminar i l’art” és una activitat necessària i terapèutica. És un fet transformador que va iniciar-se en els homínids fa uns 3 milions d’anys, on els primers bípedes ja experimentaven experiència estètica i gaudien del pensament simbòlic, com demostra el còdol roig de Makapansgat. (Campàs, 2015)
També m’apassiona fer de programador d’artistes i obra, tant locals com nacionals i internacionals. Oferint oportunitats de sincronia entre la naturalesa i la capacitat creativa, per entrar en comunió col·lectivament, mentre gaudim de l’ecosistema natural més proper a la ciutat.
Quan parles de land art, de què estem parlant exactament en el cas de Jornal? Quina idea d’art i de territori hi ha al darrere?
Parlem de disciplines com la performativa, instal·lacions, art sonor, dansa contemporània i les seves hibridacions, en el context i espai de les zones periurbanes de Tarragona. Un amb/en/per/i a través de l’Art que el públic pot experimentar en llocs clau dels itineraris a peu, de pocs kilòmetres, planers, i que canvien cada any.
La finalitat és preservar les últimes hortes de la ciutat, juntament amb la seva memòria històrica, reclamar l’Anella de Ponent i establir connectors humans com “socioductes” necessaris en les zones que envolten la ciutat. I qui sap, potser si ho aconseguim tindrem un Central Park a l’estil novaiorquès, amb un gran llac gràcies a l’aigua de la mina centenària de La Protectora.
Al projecte hi conviuen art contemporani, art sonor, performance, memòria històrica, pagesia, cultura popular i pensament ecològic. Què t’interessa d’aquesta barreja de llenguatges i mirades?
Aquesta barreja multidisciplinària reconnecta la nostra espècie amb la natura, through art. Humanitzant-nos (Carbonell, 2022) i renaturalitzant els espais comuns, fent-los acollidors i saludables, tot reforçant el respecte i cura per l’entorn, i sempre afavorint la sostenibilitat de les accions humanes, mecàniques i industrials en el medi ambient terrestre i marítim.
M’agrada cartografiar el territori proper, mentre faig curadories per comissariar als/les artistes i la seva obra, que de vegades no ha estat en contacte amb la natura. Aquesta aproximació genera dislocatives però també specific sites molt interessants en la discursivitat de l’art contemporani.
A casa, encara paguem els drets d’aigua de la Comunitat de Regants de les Hortes de Tarragona i com a vocal d’aquest col·lectiu puc dir-vos que el relleu generacional creu en un futur parc agrari.
Quin balanç fas de la primera edició del 2025 a Horta Gran i Rec Major? Què et va confirmar i què et va sorprendre?
Tot un gran èxit en la primera edició de la caminada, que es va centrar en l’Horta Gran i el Rec Major, però cada any oferim diferents circuits, tots en la perifèria urbana. Vuit artistes van oferir una mostra d’art contemporani, visual, sonor i performatiu, repartits al llarg d’un itinerari circular i planer de 4 kilòmetres.
En la primera edició no vam incorporar cap col·lectiu en risc d’exclusió, i ara apostem per generar espais de diàleg des del pensament divergent per afrontar, de manera col·lectiva, les tensions socials i culturals del territori. Jornal vol oferir eines per millorar la convivència en entorns rurals i espais naturals, i promoure, a través de l’art, processos d’inclusió i reconeixement mutu, especialment amb persones migrades i col·lectius en situació de vulnerabilitat. Per això enguany participarà l’Associació Ment i Salut La Muralla.
Enguany sortirem del barri Parc Riu Clar, per encaminar-nos cap a la zona de Mangons (Muntanya i Escatllar, 2007) i les hortes de l’Anella de Ponent (Horta la Roca i Horta la Volta), sense desnivell durant 6 km per contemplar les set accions i escoltar les 5 veus del camí.
També ens interessa la temporalitat del paisatge, en la primera edició teníem un cromatisme de tardor, de marrons i grocs, i enguany el tindrem primaveral, de verds i colors vius de fauna i insectes.
Després de la primera edició, quines coses has vist clar que funcionaven i quines has volgut repensar de cara a la nova edició?
Per primer cop, el dia abans de la caminada, farem una presentació a l’Església de la Pagesia (Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre de Tarragona), on sentirem les veus electròniques de Beure so d’una font, de l’artista sonor Edu Comelles.
Jornal Edició Parc Riu Clar, Mangons i hortes de l’Anella de Ponent, incorpora una nova disciplina artística, la dansa contemporània. En aquesta tasca has de fer d’espectador també, i aquest Jornal incorpora dues ballarines performatives que vaig contemplar a Partides, paisatge d’art visual i sonor que organitzen a Cambrils en Pere Estadella i la Jordina Ros.
Cada cop afegim més col·lectius al projecte, i en aquet cas participen també l’AAV Amics de Parc Riuclar.Continuem amb la col·laboració del GATA-Ecologistes de Tarragona i també amb la paella final dels caminants, que va funcionar molt bé, i enguany la potenciarem amb un vermut amenitzat pel DJ Feréstec.
Com que tenim altres veus en el camí, mirarem de no presentar als artistes, i que la contemplació i l’ambient es fusionin amb el moment, l’obra i l’entorn.
La nova edició s’obre cap a Parc Riu Clar, Mangons i les hortes de l’Anella de Ponent. Què et permet aquest nou itinerari que no et permetia l’anterior?
El dissabte 18 d’abril oferirem una gran descoberta arqueològica al públic assistent, un matí que difereix de l’anterior. Sortirem del barri més antic de Tarragona on descobrirem un passat colonialista i altres secrets de la mà de l’historiador amateur Fede Bardají, gran coneixedor dels orígens de Parc Riu Clar. Seguirem el camí a toc del sac de gemecs, acompanyant Narcís Vidal, fins al primer artista participant.
Descobrirem el riu Clar, i tocarem l’aigua que hi baixa, malauradament ara segrestada per la comunitat de barraques, i on la pagesia explica que veien pujarel riu a les joves angules, des del mar per créixer en aigua dolça, i després baixavenel riu les adultes anguiles platejades, per tornar al mar a reproduir-se i morir. Aquest cicle migratori és conegut com a catàdrom. Allà tancarem els ulls i imaginarem les històriques hortes productives de l’urbs de Tàrraco.
Trepitjarem l’assentament més antic de Tarragona, els Mangons, amb llesques de sílex de 10.000 anys d’antiguitat i un poblat ibèric segrestat per la subestació elèctrica del Polígon Riuclar. Allà mateix, ens arribarem a una església romànica a cavall del gòtic amb un castell medieval!
Enguany oferim connectivitat amb la Línia 34 (Colom - La Floresta - Les Gavarres) que connecta el centre (carrer Colom) amb els barris de ponent, fent parada a Parc Riu Clar.
Tot un seguit d’estrats antropològics, com eremitoris, masos, conreus, barraques, recs i canals, el riu Clar i coves de la guerra civil, entre altres meravelles amagades en el teixit perifèric de Tarragona.
A la programació d’enguany hi apareixen artistes i veus molt diverses, i també una experiència que va més enllà de la simple observació. Quina experiència global vols que visqui el públic?
La consolidació ha permès incorporar-hi una dissenyadora gràfica, la Cristina Lavilla. La tindrem en la presentació que farem als jardins de Casa Canals, gràcies al centre d’art Mèdol.
Tenim natura, aigua, fauna, hortes i molts més tresors que són expansions humanes o naturals. La ciutadania ha de recuperar aquests espais, per gaudir-ne i ser conscients del territori. Fer-nos més savis mitjançant la recuperació dels coneixements oblidats i reconnectar-nos amb l’ecosistema i la memòria.
Els artistes exposen la seva obra en llocs emblemàtics però alhora desconeguts. Per exemple, davant de les coves de Mangons, l’artista Nil Nebot construirà una torre amb canyes de l’entorn. I davant de l’opus spicatum del Castell de Mangons (s. XII), la Maite Serna ens proposa una instal·lació on dues grans lloses confronten la pedra artificial i la pedra històrica, activant una lectura sobre la permanència, la vulnerabilitat i la transformació com a condicions inherents al patrimoni material.
Continuem portant artistes de Tarragona que viuen fora, com l’any passat va passar amb el Doctor en Art Sonor Jep Cerdà, i enguany amb l’Anton Roca, actualment resident a Itàlia, i que ens farà una performativa amb continuïtat mentre caminem en col·lectivitat.
Jornal dona veu també a persones que coneixen el territori des de dins. Per què era important que el projecte no fos només d’artistes parlant d’artistes?
Oferim coneixement, recuperem la memòria de famílies de la ciutat i pagesia. Una incorporació del concepte “Les veus del camí”, on especialistes dels diversos escenaris ens comenten breument curiositats i fets concrets. Com per exemple del mestre octogenari Ramon Carreté del mas de l’Aulès i nascut a Camí de Mongons.
Membres de la Plataforma Salvem els Montgons i l’historiador Hèctor Mir de la Reial Societat Arqueològica, ens explicaran l’església romànica de Sant Julià de Mangons i el seu castell medieval.
Comptarem amb les paraules de Lluís Delclòs, arquitecte urbanista i membre de L’Escamot Cooperativa. I l’experiència de Quim Ricomà Alió, vicepresident de la Comunitat de Regants de les Hortes de Tarragona.
Vivim un moment en què sovint es parla de sostenibilitat, però moltes vegades des d’un discurs buit. Com pot l’art intervenir de debò en la manera com mirem, habitem i cuidem el territori?
No només l’art i els artistes transformen la mirada amb els seus discursos crítics i sovint amb Investigacions Basades en les Arts (IBa) que obren preguntes i esperonen l’esperit crític.
Aquest Jornal no només és la caminada, també tindrem cura de la confecció d’un happening-drone amb la brossa caçada durant la neteja del 25 d’abril organitzada per L’Escamot Cooperativa, i que hem titulat Cuidem les hortes.
També cal remarcar que apropem aquestes zones periurbanes als discursos dels i les artistes, com és el cas del Camí d’anguila que Jornal juntament amb el Port de Tarragona i Mèdol prepara, pel 9 de maig, amb Marcel·lí Antúnez i la “salvatgia” deLlum, natura centrum est, on es barreja la cultura popular i la memòria històrica de les relacions humanes amb la natura, i conceptes com; la sintropia, l’agricultura orgànica, la permacultura, l’agricultura biodinàmica i l’antroposofia, l’agricultura natural, el mulching, el fast-forest, i altres conceptes sorgits de repensar la natura versus la civilització.
Hi ha també una voluntat de reparar una certa desconnexió entre la ciutat i els seus espais agraris i periurbans?
Tenim una responsabilitat col·lectiva vers les últimes hortes de la metròpolis, els artistes com a ciutadans que també som. Una pràctica artística arrelada a la regió, amb criteris ecològics, inclusius i ètics, que promogui la transdisciplinarietat, el diàleg intercultural i la cohesió social.
És el rerefons del projecte Jornal, treballar els diàlegs que sorgeixen a partir de l’encaix o xoc del binomi natural/cultural, tot el fet humà i tot allò de la naturalesa. Actualment, entenc la creació com a mediadora entre natura i cultura, que pot esdevenir una forma de renaturalització.
Tindrem a les valencianes Cris y Gracia amb unadansa performativa on el cultiu de la patata és l’objecte conceptual. I en aquest context global alimentari on Catalunya importa el 60% dels aliments, no podem perdre l’espai productiu, una horta que també ens fa d’esponja natural davant les torrentades, alhora actuant cada dia com a pulmons contra la pol·lució de la ciutat i la indústria.
Creus que Tarragona ha mirat massa poc aquestes hortes, aquests camins i aquests marges que també expliquen la seva identitat?
La ciutat no ha mirat gens i ha estat un gran error fer-ho, fa temps que en recollim les conseqüències. No només ens ha passat a nosaltres, en clau d’espècie s’ha de tornar a reconnectar i avançar cap a la planetització, com diu l’Eudald. (Carbonell, 2022)
El patrimoni material ha estat abandonat i l’immaterial perdut en l’oblit, producte d’una postguerra que va esborrar el passat i la saviesa de la gent i famílies de les Hortes de Tarragona i els Mangons.
Hi ha hagut persones que han treballat per preservar aquesta identitat, com la Maria Teresa Muntanya Martí (2007). El llibret d’aquesta edició 2026 que he redactat dedica les pàgines a Francesc Escatllar.
Tarragona ha de fer valer aquest valor únic identitari, preservar les franges periurbanes com a superfícies de valor estratègic i ambiental és també un fet reparador vers la saviesa i memòria.
Quin paper hi juga el comissariat en un projecte així: seleccionar artistes o construir una mirada?
L’artista comissari és el que pot entendre els dos vessants, transmetre els valors, les problemàtiques, anècdotes, indrets. Per això faig unes caminades amb els/les artistes seleccionats/ades uns mesos abans. I després has de seguir l’evolució que en fan, ja que parlem d’obres creades per l’ocasió, en el context específic.
De gran ajuda ha estat la meva tasca de gestor cultural des de l’any 2003, amb projectes com La Baixada del Pajaritu, La Petonada, Ciclops: Mostra de Creació Visual, entre molts d’altres. He sabut articular Mèdol, Centre d'Arts Contemporànies de Tarragona, i buscar el suport de la Diputació de Tarragona. Esperem també l’ajut de la Generalitat de Catalunya.
És una responsabilitat oferir esdeveniments de contacte amb la natura i l’individu, grups i famílies, mitjançant diversos suports artístics enmig d’activitats en el medi natural. Si ens mirem el comissariat des del punt de vista del coneixement, podem preguntar-nos fins a quin punt les hibridacions transformaran la nostra manera de pensar i els nostres costums. De fet, l’epigenètica ja està detectant canvis en nens i nenes molt petits, en etapes primerenques del seu desenvolupament. Cal donar exemple, i caminar n’és un de bàsic.
Què t’agradaria que pensés o sentís algú que acaba la caminada i torna cap a casa?
Desitjo que tothom pensi que forma part del planeta, encara que perduts com estem, ara més que mai, cal corregir les passes i trobar el camí de nou. Somiar un paratge que ho ha estat milers d’anys no és utòpic! Qui ve a Jornal ho descobreix, tornant sabent que les anguiles pujaven pel riu Clar, havent trepitjat terrenys amb llesques de sílex dels assentaments neolítics, o que la blancor del lli que es cultivava vestia les túniques de l’imperi romà, etc. Tornar-hi a caminar és contribuir a la dignificació d’aquests espais.
Venir de caminar-hi és reclamar i fer valer les últimes hortes de la ciutat i havent tornat a fer camí pels seus amagats camins. Tot reforçant el respecte i cura per l’entorn, i sempre afavorint la sostenibilitat de les accions humanes, mecàniques i industrials en el medi ambient terrestre i marítim, sobretot el quotidià que tenim més proper, és per aquí on s’ha de començar.
També m’agradaria que escoltessin el tema musical que enguany ha compost l’artista local Gessamí Martín Guasch, i que l’essència de l’entorn caminat s’apoderi de l’esperit dels caminants per generar llum i amor que tant necessita l’entorn.
Quin futur imagines per a Jornal? T’agradaria que acabés configurant una altra cartografia emocional i cultural de Tarragona?
Amb activitats com les de Jornal cosim la ferida oberta que hi ha entre els barris i la ciutat. Imagino un territori reconciliat amb si mateix, on ciutat i horta deixen de viure d’esquena i es reconnecten a través de pràctiques culturals, ecològiques i col·lectives. Proposem un model on l’art no és només representació, sinó eina de mediació i transformació: caminar, observar i intervenir esdevenen actes de coneixement i de cura.
Un futur amb dimensió reparadora, on recuperem memòries esborrades, sabers pagesos i relacions sostenibles amb l’entorn, i alhora projectiva, imaginant infraestructures verdes, connectors humans i espais periurbans vius, com un futurible parc agrari o un gran pulmó metropolità. No és una utopia abstracta, sinó una possibilitat arrelada en la història, el cos i l’experiència compartida.
Cartografies emocionals i culturals on la investigació i l’art es fusionen. Emocionalment, Jornal parteix d’una geografia marcada per la memòria íntima (la padrina, la infància, el dol), que es desplega sobre el territori i el ressignifica. Culturalment, emergeix una cartografia híbrida i pluridisciplinar, on conviuen arqueologia, art contemporani, pagesia, ecologia i pensament crític. Els marges, físics i simbòlics, esdevenen espais centrals: llocs de fricció però també de fertilitat creativa. Així, el territori no és només un escenari, sinó un sistema viu de relacions, on cada pràctica artística, cada caminada i cada veu contribueixen a dibuixar un mapa col·lectiu que connecta passat, present i el que vulguem nosaltres!
