HIDROSILÀNDIA, un Conte de Joaquim Biendicho

l

Comentaris

Data de publicació

16 abril 2021

Autor

Xavi Plana

La República Federal d’Hidrosilàndia està situada en una illa remota del Mar Índic en un punt equidistant entre Àfrica i Índia.
En la majoria de cartes navals no apareix Hidrosilàndia perquè es considera pàtria de gent malalta, amb estranyes distorsions en cossos i cervells, adoradors de l’aigua; la qual exhalen sense parar o de la qual manquen completament.
Vaig arribar a l’illa fa cosa de deu anys. Una ONG de dubtosa reputació cercava voluntaris per anar a l’illa més remota i estranya del món. Un bot em va abandonar a la platja i mai més ha tornat ningú. Visc a prop del mar. Faig de professor d’aquests éssers mutants i deformes. No entenen res, no saben res. No treballen, no escolten, no saben llegir ni escriure. Alguns no tenen ni ulls ni orelles ni boca. Altres, mancats de peus i mans, repten com a serps monstruoses.
He arribat a la conclusió, però, que són extremadament intel·ligents. Per això no volen saber res. Són capaços d’endevinar allò que diré abans no he obert la boca. M’endevinen el pensament! No em pregunteu com he arribat a aquesta conclusió. Aquesta conclusió és important. Significa alguna cosa per a mi.

Suen. Com suen, per l’amor de Déu! El put a suor ho amera tot. Tota la classe sembla un coi de fangar on es rebolquen com a garrins, aquests ximples. Jo els esguardo mentre juguen enmig de la seva suor i del seu greix, lliscant, llardosos, rient com animals, que és el que són, no n’hi ha cap mena de dubte.
De vegades, es toquen entre ells. S’exciten acaronant-se les llagues pútrides o els genitals distorsionats i encetats per l’excés de suor. Jo els observo.

Em llimo les ungles i faig punxa al llapis. M’agrada fer punxa al llapis. Si el llapis cau a terra es trenca la punxa, i torno a començar mentre ells es toquen. Quan s’acaronen d’aquesta manera semblen més normals. Hi ha un bri d’humanitat en els seus sexes. Mai deixo que em caigui la maquineta de fer punxa, però. La porto lligada amb un cordillet al canell. No vull perdre la maquineta en mig de la suarda. Sé que se la menjarien i mai més la tornaria a trobar. No penso rebuscar entre els excrements d’aquests bords. Un cop ho vaig haver de fer, per això me l’he lligat amb un cordillet al canell. Algun cop estiren el cordillet dissimuladament per veure si es trenca. Però no es trenca. Tinc el canell encès i irritat per les estrebades que he rebut en aquests deu anys. Però no es trenca.
De vegades, a classe, els seus cossos monstruosos m’han fet venir basarda. Un cop vaig haver de sortir de l’aula per treure-ho tot en un petit celobert que tenim a l’escola. Els capsigranys m’observaven per una petita escletxa que dóna al pati del celobert. Desenes d’ulls lleganyosos i guerxats se’n fotien de mi, en silenci.
Molts cops somio amb ells. Cavalls, ànecs, éssers plans, cossos en descomposició. De vegades, vénen així a clase. De vegades, vénen disfressats. Disfressats de cavall, d’ànec i de cossos en descomposició. Les mares d’Hidrosilàndia fan unes disfresses que no havia vist enlloc. Són molt intel·ligents, els pallussos. Les seves mares també ho són d’intel·ligents, és clar. Saben que no suporto quan van disfressats. Que prefereixo veure’ls tal com són, en la seva repugnància absoluta. Que quan els veig disfressats puc estar estona i més estona mentre els observo per esbrinar si són reals o estan rere una disfressa perfectament elaborada per les seves mares.
Esguardo si aquella pell és la seva pell o es tracta d’una imitació perfecta de la pell. Miro d’esbrinar si aquella nafra és una nafra o és una imitació d’una nafra. Estiro del cordillet, agafo la maquineta, faig punxa al llapis i observo. De vegades, supero la basarda i els arribo a tocar la nafra. Ho faig molt lentament. Puc estar vint minuts abans no toco l’úlcera!

M’aixeco de la taula del professor. Miro que el cordill estigui ben enganxat al canell. Està bé. Estic pensant de lligar-me un altre cordill a l’altre braç per penjar-hi un llapis. Hauria de ser un artefacte més elaborat. Més elaborat, sens dubte. Més
que no pas el que tinc ara per a la maquineta. Fa mesos que li dono voltes. No és tan fàcil lligar un llapis al final d’un cordillet. Hauria de ser un llapis especial, potser. Ja ho veurem. Ja ho veurem. Ara m’aixeco i camino cap a l’alumne amb la nafra.
Alguns em fan ballar la maquineta que penja del cordillet. Els fa gràcia. Jo els deixo fer amb la seguretat absoluta que mai caurà.
Puc estar una o dues hores fitant des de la meva taula la seva pell. El silenci és absolut mentre els observo. Creuen que amb aquell silenci deixaré d’esguardar-los.
Mentre els observo poso una filera de llapis sobre la taula i els vaig fent punxa. Cada cop que acabo un llapis bufo dins la maquineta i després esmolo el següent.
Van tots disfressats avui.
Tots disfressats!

Joaquim Biendicho (Tarragona 1964) és llicenciat en Geografia i Història i actualment imparteix aquesta matèria en un institut de Secundària a la seva ciutat natal. La seva primera incursió en la literatura la va fer amb 1937 (Premi Pere Calders de Literatura Catalana 2008). Amb Els embolics dels Hoover, la seva segona novel·la, va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2010. L’Altre (finalista del Premi Josep Pla 2014) és la seva tercera novel·la. “M” és la seva quarta novel-la editada per Arola Editors.

Ets creador, artista, amant de les arts?

 

Vols que ens fem ressó d’algun contingut interessant?

Articles recents

0 Comments

Skip to content