El poemari és una crítica al post capitalisme que està destruint els valors afectius que necessitem de nanera vital tant els animals com els animals racionals. És una defensa al dret d'una vida digna anul·lada per la cobdícia d'un món enfocat únicament cap a l'objectiu econòmic i que ens està destruint, tanmateix posa en evidència el concepte de felicitat esbiaixat cap a camins equivocats segons la meva visió.
Cinta Mulet Grau (1958) és llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica i mestra. Ha dedicat la vida a la docència ia l'activisme cultural.
Viu entre Horta de Sant Joan i Tarragona. Les seves primeres publicacions van ser unes narracions a la revista juvenil Cavall Fort.
Després va venir la recopilació poètica La saviesa de l’ombra (1999). El van seguir els llibres de poemes Paraula de dona (2001), Poemes del sud (2004), Versets per cantar un poble (2004), Poemes, pomes i altres verins dins l'edició Lletres a Taula (2005), el monòleg de poesia escènica Qui ha mort una poeta (2007) (2007), Contrapunt & amors d’aire i aigua (2011), Només un fil de llum blanca (2011), el compendi poètic A la llar de mi (2015) i una adaptació per a teatre del Llibre de les bèsties de Ramon Llull (2015). En castellà ha publicat Comerç de consciències (2015). Recentment, ha col·laborat en el projecte de poetitzar els jardins de la ciutat de Tarragona i la seva obra forma part de Veus de dona, una proposta de ruta literària per aquesta ciutat.
No me hables de nostalgias pasadas, de lo que fueron nuestros padres, de los efluvios de historia que nos hacen y rehacen.
Háblame de la pervivencia humana, de lo que serà cuando ese hombre, hecho dios, acabe con su obra, cuando ya su pavoneo por esa Tierra amada sea levantar cenizas de sus huellas. Dime, háblame, ahora, del lecho de los pájaros si aún queda algo, del cielo limpio, si aún queda algo, de las montañas verdes, si aún queda algo.
Háblame de esos pueblos recónditos, indígenes aún no pulverizados, esos que conocen el pasto del amor donde viven y se regocijan en sus hierbas vírgenes sin envenenar lo que pisan, sin esclavizar lo que comen.
Sin arrodillarse como siervos al capital moderno.
A la asqueada costumbre de tirar sus enseres y manchar su nombre.
Cinta Mulet Grau
La autora posee la cualidad de tener cosas que decir, saber cómo decirlas y saber afilar el lápiz de la mirada para ver el otro lado de las cosas, ese que nos hace más humanos a nosotros y a aquello que miramos. Es por eso que su poesía sigue siendo necesaria.
En un juego sencillo y complejo al mismo tiempo, nos lleva con ritmo ascendente hasta la imagen viva de la destrucción.
Pero, como también es humano consolar al triste, vuelve a lanzar una salida de esperanza….Carmen Gómez Cruz
