Esther Celma
Ja he que de viure una sola vida, vull ser __________________!! (N’hi ha prou amb omplir l’espai en blanc)”.
A partir d’aquí, l’àcid cronista Tom Wolfe vincula aquest espai en blanc amb el feminisme i amb la pregunta de Freud: “Què és el que la dona desitja”?Wolfe respon que per cada una que vol “humiliar els homes o reduir el seu poder o conquerir la igualtat, si no la supremacia, per a elles i les seves germanes”, les altres nou, és a dir, la resta, la majoria, les dones, en definitiva, simplement volen omplir l’espai en blanc com els roti. Així, Wolfe conclou: “Ja que de viure una sola vida, vull ser un esperit lliure!!!
(En lloc de ___una esclava de la llar, una dona de la neteja; cuinera, mainadera, criada a doll i ocasional)”. L’autor de “La fira de les vanitats”, a més de crear el Nou Periodisme, va encunyar el terme “La Dècada del Jo”. Pensat pels anys 70, el terme és igual de fresc i vigent per moltes dècades que vagi sumant. Tant que, fins i tot, molts en diuen la Generació del Jo. Com hem passat d'”esperit lliure” a una a cursa frenètica entre ofesos i ofensors, una pugna per aconseguir el trofeu de col·lectiu més oprimit; una facilitat instantània per cancel·lar a qui surti d’aquests límits i la vampirització del políticament correcte de tota mena de pensament? En quin moment s’ha exigit al llenguatge que en lloc d’expressar, tingui poders màgics i transformi la societat en inclusiva per anar afegint vocals? En quin moment s’ha retorçat tant el llenguatge que els conceptes que semblaven sòlids ara s’usen amb un significat completament contrari al seu? En quin moment paraules com mare es miren amb sospita? En quin moment s’ha de pesar, mesurar i calibrar cada paraula, cada frase, cada paràgraf, cada discurs per no acabar rajant sang entre piranyes? Com hem arribat fins aquí? I millor encara: com podem fugir d’aquí? (Espòiler: ni idea. Omplin l’espai en blanc _________________₎. Se suposa -els historiadors ja em llençaran als lleons o em perdonaran-que la història avança entre la defensa de les minories dels seus privilegis i l’ofensiva de les majories que aspiren, més que al privilegi en si, a no passar tantes penúries. A repartir millor, vaja.Ningú s’imagina a cap revolucionari cridant a les barricades perquè així serem tots igual de pobres. No, veritat? Aleshores, per què en ple segle XXI, està tan estesa la idea que qui vol girar la truita, ha de viure no ja com un pobre, sinó com un miserable? Per què s’estén la idea que cal estar ben i ben oprimit per ser l’única veu autoritzada? Per què el paper de víctima està en disputa? Per què hi ha una aquesta confusió volguda entre dret i privilegi? Per què empeny tot plegat la deshumanització, el càlcul del privilegi? Per molt que alguns s’ho pensin, ningú ha nascut per a ser una víctima. Potser que comencem per aquí.El grau de sofisticació pot ser directament o inversament proporcional a la supervivència d’una societat. La frase me l’acabo d’inventar, però sé que l’he extret d’algun lloc de la Biologia. Ja sap tothom que els periodistes parlem de tot sense tindre ni idea de res. Què hi farem. A última hora, la vida surt de la col·laboració entre molècules. Els egoistes farien bé de recordar-ho. Aquí estem, al 2021 i sense saber comunicar-nos perquè la majoria de paraules ja no signifiquen res de res. Algunes estan gastades a còpia d’usar-les a tort i a dret, com “amor”. Hem sentit tants cops “l’amor ho pot tot” i de formes tan ensucrades que ens embafa només de pensar-hi. Però dir “estima a l’altre com si fossis tu mateix” és una idea sempre revolucionària. Tractar els altres com t’agradaria que et tractessin a tu funciona i això, és amor autèntic, del que val la pena reivindicar sempre. Altres paraules estan tan recaragolades que els fan dir el contrari del que expressaven. Per exemple, molts dels partidaris de la llibertat de mercat s’han menjat “de mercat”. La llibertat que queda és escarransida i poqueta cosa. Clar que el que reclamen de veritat és el mercat. La part que, ves per on, no surt gaire. Només es nota quan es tiren un rot per mala digestió. Tot això és més que sabut, però sembla oblidat. No cal citar els brillants pensaments que va exposar Orwell a 1984 destripant les maquinacions per alterar la realitat a través de la neollengua i de manipular el passat. Val més que tots tornem a llegir de què ens advertia per no oblidar-nos-en.A unes altres paraules, els fem fer la pirueta de carregar-les o de literalitat o de simbolisme.
Literalitat: Si veig un cotxe kamikaze i mentre pito al conductor, li etzibo “que ets boig” no penso pas que és un malalt mental. No penso en res, de fet. Però cap conductor racional aniria contra direcció. Per molt que diguin que la bogeria és la realitat d’una sola persona. Simbolisme: La fòrmula de persona amb capacitats funcionals /sensorials diverses. Que pot significar qualsevol cosa menys que aquella persona té el problema de viure en un món pensat per la gent que es mou, hi veu, hi sent i parla quan ella no pot per molt que vulgui. És evident que la persona no està disminuïda ni discapacitada -com es deia abans- en la seva humanitat, però no té les mateixes habilitats si, per exemple i mala sort, li han hagut de tallar una cama. Pensem com fer-li la vida més fàcil en lloc d’amagar el seu problema o disfressar-lo de millora. Abans que ningú em salti a la jugular: l’exemple és real. Ho diu, per desgràcia seva, el protagonista. Podem trobar desenes de paraules desnortades, capgirades, torturades, recaragolades, desorientades, manipulades, pervertides, buidades i forçades perquè és molt més fàcil complicar la vida que no tindre excuses per a fer-la millor.
Encara queda la fatiga del desdoblament de ciutadans i ciutadanes, d’afegir “persona” davant de tot i de les paraules forçades, com alumnat, per esquivar el gènere. Gènere, per més inri, no marcat. Per tant, gramaticalment sobra tota aquesta enfarfegament i la Gramàtica no és una ciència exacta, però sí que és totalment lògica. Passar de l’esperit lliure que deia Wolfe a tota aquesta confusió volguda no té sentit per a mi. Potser perquè sóc rossa i la frase original del principi no és original de Wolfe. A “Los años del desmadre. Crónicas de los 70”, el periodista explica que la brillant publicista Shirley Polykoff va crear l’eslògan “Ja que he de viure una sola vida, vull ser rossa!!”pels tints de cabell Clariol. Wolfe elogia que una sola frase fos capaç de sintetitzar tot el seu temps, la Dècada del Jo. Era l’any 1961. Just fa 60 anys.
0 Comments