Kike Colmenar: “Cultura és tot allò que una generació espera que es mantingui per a la següent”

l

Comentaris

Data de publicació

12 gener 2024

Kike Colmenar porta 35 anys d’experiència als escenaris i a la indústria cultural. Primer va ser com a músic i productor en una etapa inicial i, actualment, com a director artístic i gestor de projectes culturals. Durant tot aquest temps també ha realitzat tasques de màrqueting i comunicació.

Com a músic, ha realitzat més de 2.000 concerts destacant les gires de ‘Canciones de Santiago Auserón’ (2007-2009) o la gira americana de Citizens Mundi (2006) i ha publicat més de 25 discos com a productor o com a intèrpret. En el món del teatre també ha participat com a intèrpret (acting i percussió) en espectacles infantils dirigits per Paco Mir (Tricicle) i Joan Segalés (Vol Ras). També ha estat intèrpret en programes de RTVE, Antena 3 o RNE.

Colmenar ha estat responsable de la creació i la direcció de diferents programacions que són referents al Camp de Tarragona els darrers anys en diferents disciplines escèniques, gèneres i formats. Entre aquestes cal esmentar el Festival Internacional Dixieland de Tarragona, Tgn Jazz, Festival d’Estiu de Tarragona, Alacústic, Sona Flamenc, Ja Veus!, PortAutors o Racons de Mar.

J.C.: T’ha canviat la perspectiva que tenies, com a músic, del sector cultural i musical a la que tens ara com a programador i promotor?

K.C.: Des que estic fent tasques de programador, el que canvia més de la visió és que el focus sempre és el públic. Penses en el tipus de públic, en generar nous públics o en programar per segments, per exemple, en què hi ha demanda del públic però no hi ha prou oferta. És a dir, penses molt més en el destinatari final. Quan ets músic i fas un disc o una obra vols tenir ressò, però en el moment creatiu no sempre penses en el públic com a centre. En canvi,  com a programador sí que penses directament amb el públic, des del minut 1, durant l’experiència d’usuari i a posteriori.

J.C.: Com veus la situació de la música en directe al nostre territori? Creus que les noves generacions consumeixen la mateixa quantitat de música en viu que es consumia fa uns anys?

K.C.: Crec que el consum general, tant online com presencial, ha crescut moltíssim. El que sí ha canviat molt, sobretot en els últims deu anys, és com es consumeix i on es consumeix. Bàsicament perquè està tot molt segmentat, ja que hi ha molts gèneres musicals i diferents gustos. Tot el que ha canviat ha estat generat pel món digital, des de com ens comuniquem, les xarxes socials o la facilitat que tenen molts artistes o creadors per crear des de la seva habitació i, a partir d’aquí, comunicar-ho a les audiències. El creixement dels artistes ja no és tan orgànic com abans – a base de concerts i concerts…-, sinó que és molt més exponencial, tal com funcionen les xarxes. I al nostre territori, l’oferta també s’ha anat segmentant durant els últims deu anys i han augmentat molt les programacions de gèneres i de tipus de propostes.

J.C.: Tots sabem quins són els consums musicals dels circuits comercials actuals que més proliferen entre el públic jove i adolescent. Creus que aquests hàbits poden perjudicar als estils més clàssics com el rock, el pop o el jazz?

K.C.: No hauria de fer-ho perquè aquest “desfase” entre el que consumeix la gent més jove i la gent més gran, crec que sempre ha existit. El que passa és que potser ara s’ha extremat. No obstant, també crec que, per exemple, els consums i experiències de música en viu adreçades al públic familiar és molt més rica i variada que abans. Ara les possibilitats d’arribar són múltiples i l’esforç rau en captar l’atenció. El que sí és veritat és que, com que tot això s’encomana i es fa viral fàcilment, hi ha tendències que són difícils de contrarestar. Però, si es treballa bé, sempre hi ha la possibilitat d’arribar al públic que estàs buscant. En la meva experiència com a programador, sempre hem intentat arribar a un públic i hem aconseguit connectar amb la gent perquè ho entengui bé.

J.C.: Avui dia quan engeguem el televisor no parem de veure “talent shows” que busquen el millor intèrpret o la millor veu i, en canvi, trobem a faltar espais per als músics creadors o compositors. Creus que als mitjans -especialment els públics- falten programes pensant més en els artistes que creen que no en els que interpreten?

K.C.: Aquesta és una observació molt bona i considero que en fan falta. Però ho veig difícil d’assolir perquè crec que cal posar en relleu el valor de la creació. Avui en dia les xarxes són perfomances. Quan un jove fa un “Tik-Tok”, crea un contingut al Youtube o es fa una foto a l’Instagram, ja està actuant o interpretant. Aleshores, la interpretació és la que pren tot el protagonisme, però sí parlem de música, cal posar en relleu qui fa les cançons, qui crea les lletres o qui fa que la música soni tal com sona. Els intèrprets són els protagonistes en aquests programes o talent shows però, de mica en mica, s’ha deixat veure el món de la indústria -creadors, productors, gent que fa arranjaments, que enregistra o tot l’equip que fa que un artista pugui tirar endavant-. Si ho comparem amb dècades pretèrites, era molt més fàcil que l’artista solista pogués ser també autor, però no necessàriament.

J.C.: Ara que parlem de creadors, la intel·ligència artificial s’està aplicant a la música. Des del teu punt de vista com a músic, però també com a promotor i programador, quines creus que haurien de ser les línies vermelles -si és que n’hi ha d’haver- entre l’artista i la IA?

K.C.: Al final, aquestes són eines que sempre dependran del perquè les utilitzes en un context d’ètica. En un context artístic, si es fan servir en una gran obra o, si no tens gaire talent, la IA tampoc et salvarà de res… Però sí que és cert que el potencial productiu i de capacitat de copiar és massa potent per assimilar-ho en poc temps. Això és el que ens passa molt en tot l’àmbit digital, en què la potència i els avenços tecnològics són molt ràpids i, quan encara no hem tingut temps d’assimilar-los, ja en surten de nous.

Jo  crec que, en principi, la IA no és negativa perquè és un avenç tecnològic que ens permetrà arribar a fer coses que abans ni pensàvem, però considero que la seva regulació ha de ser, sobretot, de cara a la transparència, i, en la mesura del possible, de pensar en què la creativitat estigui recompensada. El perill pot estar en què, si l’esforç en creativitat no es recompensa, pot ser que s’abandoni. Si cedim l’espai de la creativitat a tot allò digital, hi ha una part de l’activitat humana que es pot perdre.

J.C.: En els darrers anys has estat vinculat a diversos festivals (Dixieland, Altacústic, Sona Flamenc, Port Autors,…). Cap a on creus que han d’evolucionar els formats d’aquest tipus de festivals? S’han de renovar?

K.C.: Cal renovar-se, actualitzar-se o reinventar-se sempre. Si observes el detall de les programacions, veus que es van renovant mica en mica, amb petits canvis. D’un any per altre no es nota, però amb el temps sí. Una altra cosa és si cal renovar o substituir unes programacions per unes altres de noves. Jo em basaria més en criteris de viabilitat i de necessitat i no centrar-nos tant en l’opinió o en els gustos. En el cas de les programacions públiques, cal veure si  la programació nodreix espais que la iniciativa privada no atén, si té un retorn econòmic, si és assumible i si és sostenible. També cal tenir presents aquells esdeveniments que donen més sentiment de pertinença, els que generen més ciutadania o que són necessaris per a la formació cultural de la persona.

J.C.: Com veus l’oferta musical actual que genera el Camp de Tarragona? És prou complerta?

K.C.: Penso que hi ha molta més oferta de la que sembla i el que manca és la comunicació. De vegades pot haver coses tant per públics petits o per públics grans que funcionin, però la comunicació només es dirigeix al públic potencial d’aquell esdeveniment i no va més enllà. L’altra qüestió és que, des de la pandèmia, tant el calendari com l’oferta s’han atomitzat perquè hi ha moltes coses -una mica desendreçades, sobretot, a nivell de calendari-. I sí que és veritat que les programacions de festivals cada cop tenen menys identitat amb el calendari i amb el que proposen. De fet, això ja està passant, no tan sols a nivell local sinó a nivell català, amb festivals com Cruïlla o Primavera Sound, que es fan durant tot l’any amb propostes de tota mena de gèneres en tota mena d’espais i, fins i tot, d’expansió cap a altres territoris (Cruïlla Penedès). I al nostre territori està passant el mateix. Molts programes que abans eren de tardor, ara ja comencen a l’estiu i, si cal, s’allarguen fins el març. I el mateix passa en gèneres i espais.

J.C.: Kike, quins plans tens per aquest 2024?

K.C.: Ara estic més centrat en comunicar millor les coses que fem i en obrir també espais de debat, reflexió i trobada entre agents culturals dintre de les programacions que he anat treballant. També estic plantejant nou projectes que puguin néixer i desenvolupar-se durant els propers deu anys. Tot i que els formats no han canviat gaire amb els anys, el que sí que està canviant és com es viu l’esdeveniment musical a través de les xarxes o què es pot experimentar. De fet, una de les propostes que estem treballant a les programacions actuals és la incorporació de la Intel·ligència Artificial en la creació de continguts col·lectius entre el públic que assisteix a un esdeveniment. Per exemple, enlloc que cadascú es faci la seva foto conforme ha estat allà, es crearan continguts col·lectivament de l’experiència. Però possiblement es puguin dissenyar o pensar programacions o activitats culturals que ja neixin amb això com a nucli de l’experiència, no només com un afegit.

J.C.: I per acabar, què és per tu la Cultura?

K.C.: De cultura, tothom en parla i no sé si tothom es refereix al mateix quan parla de cultura. En primer lloc, crec que cal distingir entre “consum cultural” i “consum d’espectacles i d’entreteniment”. Per mi, cultura és tot allò que una generació espera que es mantingui per a la següent generació a tots els nivells (creença, idees, tecnologia que serveixi pel futur, maneres de comunicar-nos i de deixar el llegat del que hem viscut als que vindran), més que pensar en activitats culturals. Potser cultura estaria més aprop del concepte de “patrimoni”, en què seria tot allò que una persona o un col·lectiu ha de vetllar perquè es mantingui amb una identitat i un territori. També  hem de tenir present que la digitalització ha creat una mena de “cultura global” que té més a veure amb el control de la comunicació que no pas amb l’intercanvi entre éssers humans. Però això ja estava passant abans de l’arribada de la Intel·ligència Artificial perquè forma part del fenomen de la globalització, que és anterior a la digitalització. Vivim en un món global, però no estem fent ni creant una cultura global. Aquesta serà una de les coses que crea una distorsió entre el que vivim dia a dia les persones i el consum digital que ens envolta.

Entrevista realizada per Josep Cartanya

Ets creador, artista, amant de les arts?

 

Vols que ens fem ressó d’algun contingut interessant?

Articles recents

0 Comments

Skip to content