L’aire secret agullona el cel
i talla l’escorça del pas del temps
amb belles i curioses cal·ligrafies.
Cada vent, una pregunta és,
i cada branca, la porta d’un enigma.
S’assequen somnis als carrers
i la ciutat gris emboira utopies
però la llum del verd allunya l’infern.
Abraça-la suau, per sentir-li la pell,
i veuràs que els petons es multipliquen.
Fins que la vida fuig amb un tall
i la saba deixa d’encendre els dies
i ploren els moixons la mort d’un vell rei
dibuixant cercles amb la veu
de mil i una llàgrimes vives.
Aleix Cort
