Freya Day
A través de la història de l’art, la natura ha estat un motiu omnipresent. Bé com a acte màgic per obtenir el beneplàcit de déus i elements; com a excusa per contextualitzar la presència humana; per expressar emocions o com a mètode empíric de coneixement i apropament.
En altres cultures, com la japonesa, la presència de la natura és el fonament de les bases de tota la seva concepció de món i la seva estètica. Els japonesos sempre han tingut a la natura com una cosa a la que témer i per tant, una cosa que respectar i venerar. L’observació de l’efímer com a part de totes les coses.
Aquesta concepció també existia en el món occidental, els ritmes de la natura marcaven la vida dels humans i també es reflectia en les manifestacions artístiques. Però, el canvi profund cap a la filosofia cartesiana, va donar pas a l’antropocentrisme pel qual encara ens regim.
És comú, pensar que la degradació de l’entorn s’inicia amb la revolució industrial, però, realment comença amb l’esperit colonitzador: això és: cap respecte per la vida i creences indígenes i espoli dels seus recursos naturals. Aquest és el punt d’inflexió i inici de sistema capitalista com a tal. La degradació de l’entorn, esgotament de recursos naturals i desigualtat econòmica i en conseqüència ecològica, van íntimament lligats amb el sistema capitalista postcolonial i antropocèntric actual. Sembla irremediable la deriva cap a una realitat sense retorn.
No es pot desvincular els moviments polítics, econòmics i socials de les manifestacions artístiques. A la segona meitat del S XX, va sorgir el moviment hippie, la contracultura, com a resposta de l’època. I també es va gestar el corrent artístic Land Art.
Però, la urgència mediambiental del nostre present dista molt de la de la dècada dels 60. Enguany es celebra el centenari del naixement de Joseph Beuys, l’artista “iniciàtic” que ens va aplanar el camí, en termes de com expressar la nostra relació amb l a natura. Joseph Beuys va fer seva la concepció antroposòfica de Rudolph Steiner, per oferir-nos en les seves obres i accions reflexions que fusionen el món terrenal i espiritual.
L’artista contemporani actual es troba, com la resta d’humans, desesperançat. ara és només el moment de tornar als orígens, ja ens ho assenyalava Beuys. Els humans tenim el repte de canviar la nostra percepció antropocèntrica per una biocèntrica. Otorgar-li a la natura seus drets com a ens propi i tornar la mirada als pobles indígenes. Aquest canvi de paradigma n’hi hauria prou per donar pas a economies sostenibles i equitatives.Hem de prendre l’art en el seu origen màgic de creador de realitats. Deixar de posar èmfasi en futurs distòpics i crear mitjançant l’art futurs més amables.
També, com no podria ser d’altra manera, l’artista contemporani ha de fusionar la lluita ecològica amb l’art. L’artista “mediambiental” ha de ser una espècie d’artista / activista.
Tenim molta feina per davant i aquí, l’art, té molt a dir-nos encara. No hi ha un altre recorregut possible.
0 Comments