L’ombra de la cultura també és allargada

Per Josep Cartanyà

Per sort, hi ha moltes persones que ens poden parlar amb propietat de les diverses formes que té la cultura d’expressar-se avui en dia (cultura digital, cultura sostenible, cultura urbana,…) i que s’afegeixen a l’esquema clàssic de les manifestacions culturals (art, teatre, música, cinema, circ, dansa o arts escèniques..). També hi ha persones expertes que ens poden explicar com la cultura ha sapigut adaptar-se i aprofitar-se de les noves tecnologies per seguir evolucionant i mutar-se de forma constant.

Jo no faré ni una cosa ni l’altra. Us proposo que m’acompanyeu durant uns moments a fer un recorregut senzill per fixar-nos en alguns aspectes que queden amagats a sota de l’”ombra” de la cultura.

Km 0. Sovint sentim proclames per part de les administracions locals expressant el seu “compromís i aposta” pels artistes, grups teatrals o musicals que pertanyen al “Km 0”, el que abans es coneixia com a cultura de proximitat o del territori. Queda molt bé incloure talents del nostre territori als programes de les festes majors o en les programacions estables dels equipaments culturals. Fins aquí, res a dir. Però a quin preu? És sorprenent i, fins i tot, “xocant” que els artistes locals s’hagin “d’estrènyer el cinturó” perquè puguin ser programats i, al mateix temps, aquests ajuntaments “Km 0” destinin 7.000e, 10.000e o 15.000e o més,… per contractar agents i promotors culturals externs que poden multiplicar per 3, per 5 o per 7 els catxés dels propis artistes. Però no us preocupeu, perquè això ho paga el poble i, a més, no podem senyalar amb el dit a ningú perquè, malauradament, s’està convertint en una pràctica bastant generalitzada entre els ajuntaments.

Copiar i enganxar. Us en recordeu de la figura dels “representants de zona”? Eren aquells senyors (ho dic així perquè la majoria eren homes) que presentaven aquells catàlegs d’artistes als ajuntaments i aquests , contractaven uns o altres, en funció del pressupost i de l’oferta que més encaixava. Doncs bé, diuen que el nom no fa la cosa. Avui dia són diverses les empreses, agents i companyies promotores que, sense utilitzar aquest nom, exerceixen el mateix paper i  segueixen marcant el perfil de la temporada dels nostres teatres i equipaments culturals. I quin és el resultat de tot això? Podeu comprovar-ho vosaltres mateixos/es. Us proposo un exercici senzill i divertit. Doneu un cop d’ull a les temporades d’hivern i de primavera de ciutats com Valls, Reus, Tarragona o el Vendrell o de municipis com el Morell i Alcover – o d’altres que no cito- i veureu que es repeteixen els noms de les mateixes companyies i formacions musicals que “giren” per tot el Camp de Tarragona, el Penedès i la resta de Catalunya. Potser això no és ni bo ni dolent, però, si em permeteu, crec que resulta una mica avorrit.

Cultura als barris. L’accés a la cultura per a les persones més vulnerables també és un tema que forma part de l’agenda dels nostres representants polítics. És cert que, en els darrers anys, s’ha fet un esforç tant des de la Generalitat com des dels municipis, per promoure descomptes o productes especials perquè la cultura sigui accessible per a tothom. Tot i la bona fè d’aquestes accions -insisteixo-, de vegades aquestes promocions no acaben de beneficiar a tot el públic objectiu, perquè aquest està més preocupat per arribar a final de mes que no pas de consultar les xarxes socials per conèixer quin espectacle pot accedir amb un descompte especial.

Per això és de lloar la feina desinteressada que fan algunes associacions veïnals de les nostres ciutats -que viuen al marge d’aquells programadors i promotors culturals-  per tal de promoure nous talents de música, màgia, dansa, teatre, art urbà, etc… dels seus propis barris per tal de fer arribar la cultura “Km0” al carrer o plaça d’aquell barri, sense que aquell infant i jove -amb pocs recursos- hagi de desplaçar-se “al centre” per consumir cultura.

Els pobles. Sortosament, són molts els pobles on es consoliden festivals, cicles  i programacions culturals gràcies a l’impuls de col·lectius i entitats del municipi, que sense res a canvi, aconsegueixen consolidar una oferta cultural envejable. A diferència del que passa en algunes ciutats, els ajuntaments petits han sapigut trobar l’equilibri per “ajudar” aquestes entitats amb recursos que els permetin tirar endavant sense perdre la seva personalitat. Aquí no hi tenen cabuda aquells agents externs que facturen 10.000 euros per està coordinant la programació d’una festa major o d’un cicle d’estiu, per exemple.

El Dr. Frankenstein, en perill. I acabo aquest petit recorregut per “l’ombra” de la cultura amb una breu reflexió que ens afecta a tots i a totes: la irrupció de la Intel·ligència Artificial (IA) entre els creadors. Com ha passat i passarà amb qualsevol altra eina d’evolució tecnològica, el problema no és la Intel·ligència Artificial, sinó l’ús que se’n faci. Per això cal endurir les normes ètiques i de protecció del creador o de l’artista perquè ensec no sorgeixin del no res centenars de creadors artificials que substitueixin als autèntics creadors. Anem amb compte, que el monstre no acabi matant al Dr. Frankenstein.