Marcel Pey, 1948
Dins dels variats panorames que ofereix l’escena artística sorgida de les cendres del que suposaren els anys setanta, la figura de Marcel Pey (i no sols la seva trajectòria o la seva copiosa producció) suposa un dels últims exemples del que podríem anomenar «artista maleït», vinculat històricament a determinades actituds paral·leles al camí recorregut pels artistes conceptuals i des d’unes premisses caracteritzables inicialment com a underground, el seu treball ofereix una reflexió altament subjectiva de la idea de maleïdisme.
Al llarg de la seva obra, que ja supera els quaranta anys, Marcel Pey sempre ha buscat la confluència entre la imatge psíquica i la instantània fotogràfica. De fet, les lectures són similars i el parpelleig no difereix gaire del mecanisme de l’objectiu d’una càmera. L’aparell òptic s’obre com una lent, de la mateixa manera que la imatge poètica apareix gairebé de sobte omplint el buit del llenguatge purament comunicatiu.
Aquests poemes esgarrapen l’obscuritat, proclamen una mort latent i s’endinsen pel fèrtil dispositiu dels sedants hipnòtics, de la vida inconscient… Pey fosc i líquid, Pey com una balada de George Harrison de la joventut, Pey com una visita a la Tate Gallery un dia entre setmana que no oblidaràs mai, Pey com els escenaris on Lancaster desafiava Cooper, Pey nítidament obscur i clar com quan surts d’una anestèsia, Pey decididament creatiu i nou immers en una tradició canviant i reiterativa. Marcel Pey és aquí, entre nosaltres, ja sense interrupcions: espera i veuràs…
Idioma: Català / Edita: Arola editors
0 Comments