Entrevista: Esther Celma, fotos: David Serra
Som terra de festivals i s'hauria de reivindicar més.
Ecléctico és més que el nom artístic de Marco Rodríguez. És la seva personalitat, el seu estil de vida i el resum de la seva trajectòria professional com a dj (Dj Ecléctico), un estudiós de la teoria musical, productor, professor, director artístic; programador de concerts, crític, assessor musical en rodatges publicitaris i aprenent de baixista. Com a dj, ha punxat a sales com Razzmatazz, el festival Sonorama i la Semana Grande de Bilbao, a banda de residències a Madrid, Mallorca, Lleida i, per descomptat,
Tarragona. Per tercer any consecutiu, codirigeix el Muses Festival, "el primer cicle de concerts d'escena musical femenina del país", reivindica Rodríguez. Millor dit, remarca Ecléctico.
El Marco fa honor al nom que va escollir i en aquesta conversa amb Tarragona Cultura Digital, barreja entusiasme i pessimisme, un esperit curiós amb l'esgotament de picar pedra i, per damunt i, si cal, en contra de tot, dedicar la seva vida a la música "com he fet des de sempre".
Muses va començar el passat 3 d'octubre i, fins al 21 de novembre, es desplegarà per Reus, Falset, Valls, Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, l'Espluga de Francolí, Santes Creus i Tarragona amb un cartell en què destaca Martirio, Ana Curra i Judit Neddermann.
Enguany el festival creix i s'estén per set municipis. Què hi trobarà el públic?
Artistes molt consolidades al costat d'altres d'emergents i de grups minoritaris; música experimental, percussió contemporània, cançó d'autora, pop, folk, art tèxtil i dansa. També tenim en compte les artistes que han crescut amb el concepte de pioneres, de trencar. L'any passat vam portar la Marina Rossell i enguany fem un homenatge a la Martirio i també reivindiquem l'Ana Curra. Llàstima que ja no podem portar a la Sara Montiel com a concepte. També busquem un públic més adult. Jo ja fa vint-i-sis anys que programo i ara, passat tot aquest temps, per fi he après que el bon programador és el que ofereix propostes per a tothom. Tinc molt clar que els festivals no són només per a la gent jove.
Tercera edició del Muses i de cap a la consolidació. Com comença un festival en femení tan singular?
L'Almudena Nula -una persona molt integrada a l'escena cultural i molt potent- i jo érem en un festival i vam criticar molt que el cartell només fossin homes. Aleshores, vam posar damunt la taula un festival només per a artistes dones. D'això fa cinc anys i ho vam cuinar a foc lent. L'objectiu és crear una escena musical femenina amb un missatge d'igualtat que arribi tot l'any. També programem els concerts en espais singulars perquè apostem pel patrimoni i el territori.
Contents amb els resultats?
L'Almudena, que és la codirectora del festival, i jo n'estem molt contents perquè creix de manera lenta i orgànica, però sense parar. També estem nerviosos perquè cuidem molt tots els detalls i tenim molts projectes en marxa. Estic més content encara quan penso que en la primera edició, el 2024, vaig invertir tot el que havia guanyat com a dj Ecléctico i programador i m’hagués arruïnat si no hi hagués donat suport la Diputació de Tarragona, que fa costat a projectes com el nostre.
Muses és un nom molt encertat
Alguns sectors feministes l'han criticat perquè posen l'accent en què les dones inspiren la creació dels homes, però en el mite grec, eren les muses les autèntiques creadores i això és el que volem transmetre. A més, personalment, les bandes liderades per dones sempre han format part de la meva vida. En la meva faceta de programador musical, el primer concert que vaig programar van ser les Killer Barbies, l'any 1999. Molts anys abans, a finals dels anys vuitanta, vaig conèixer el moviment Riot Grrrl i em va marcar moltíssim. Coneixes aquest moviment?
Sí, però com el va marcar?
Era tota una reacció de protesta de les universitàries nord-americanes de patir abusos sistemàtics, sobretot sexuals, mentre les autoritats miraven cap a un altre costat. Un revulsiu, pura energia, un dir prou i plantar-se i ho van expressar a través de la música. En els meus inicis professionals, vaig enxampar el final del hardcore, tot el grunge i tot l'indie, però quan vaig sentir per primer cop les Bikini Kill [banda pionera del moviment Riot Grrrl amb lletres feministes i actuacions explosives], aquelles noies amb guitarres tan afilades i un so tan contundent, em van impactar per tota la vida. No dic totes les bandes femenines que m'han marcat perquè no me'n vull deixar cap. Són moltes.
També va ser un dels fundadors del festival In-somni, el primer de Catalunya en format itinerant. Sap molt bé què costa arrencar un projecte nou.
Sí, anava sovint a Girona perquè escrivia a la revista Individu Ocult amb el Jaume Massaguer, on vam creat el festival In-somni. Allí em vaig adonar que Girona tenia una escena teatral molt potent, però la musical era força coixa. Ara ja no. He de dir que Tarragona està al mateix nivell que Girona. Som terra de festivals i s'hauria de reivindicar més. L'any passat, al Muses vam rebre públic francès i belga. S'ha d'entendre que la cultura també genera riquesa, en aquest cas, a través del turisme. Caldria mirar què fan a Europa, hi ha un cansament cap al model de grans festivals. Crec que s'hauria de crear una plataforma de festivals, un teixit potent de l'escena musical en xarxa.
Qui l'hauria de crear?
En general, costa de cooperar. Hi ha molt d'hermetisme, tot es veu com una competència. Però en aquest panorama, hi ha, com dic molts cops, una immensa minoria que creu en la cultura, que és la seva forma de vida, però hi ha certa por de treballar en xarxa. L'administració ha de fer costat, però no ha de controlar. Nosaltres creiem molt en la implicació de l'empresa privada, hi fem molta pedagogia perquè patrocinin les activitats culturals.
Vostè és de la vella escola. Quants anys té? Com veu l'evolució d'aquella explosió creativa fins ara?
En tinc 52 i sempre he cregut que tot ho relliga la música. Ara s'ha perdut el sentit de pertinença. Per exemple, hi ha molts dj que van d'alternatius, però punxen grups molt comercials mesclats amb intel·ligència artificial. Per desgràcia, la cultura no s’aprecia prou i és culpa nostra, tot es vol gratis i no es compra ni llibres ni discos. Jo compro un disc cada setmana, però la majoria de dj no compra música, però volen cobrar quan punxen el treball dels altres. És a dir, no tenen cap respecte pels artistes ni per la música. Només queda la critica i l’activisme. Sempre he anat a contracorrent. Cada setmana, faig un reel [vídeo curt] a Instagram. La cultura musical passa per la sociologia, la psicologia, la política, travessa la nostra vida, però ara la societat digital ha tret el pitjor de la gent, la crítica fàcil, la buidor, la imatge sense contingut, l'aparador. Ho critico molt perquè tant d'oportunisme no m'agrada i jo no he vingut a fer amics.
Com concilia aquest panorama amb la seva trajectòria eclèctica?
Amb resiliència. A mi m’ha anat bé perquè m’he espavilat molt. Soc dj, programador de concerts, productor musical, director artístici en els últims anys, he estudiat molt la teoria musical. Fa quatre anys que em dedico molt a la publicitat. Em truquen per posar música als rodatges dels anuncis de marques grans. També soc professor a Yamaha School. Sempre he estudiat, i he donat molts tombs a tot. Quan la gent no s'esforça, és el moment de donar gas i accelerar. Però la música és una forma de vida, més important que els diners. És tota la meva vida.
