David Serra
Encara amb la marca de la mascareta al rostre després d’una llarga nit de guàrdia, em planto a la Cerveseria Twins de Tarragona a l’hora convinguda. L’ambient que m’envolta no és pas el d’un hospital, però hi noto una electricitat similar a la d’un preoperatori: nervis i expectació alta. En comptes de l’olor d’iode, l’aire va impregnat de llúpol i conversa animada. El local està ple a vessar de la fauna cultural local: escriptors, polítics, cuiners, actors, músics, pintors, cuiners, periodistes veterans i debutants…
Bisturí i periodisme artesà
La Twins bull. I al final del local, dos vells coneguts de l’escena tarragonina: Ricard Lahoz, que fa d’amfitrió còmplice, i Enric Garcia Jardí, que avui no ve a cobrir res, sinó a presentar criatura. El Ricard va ser qui li va ensenyar a afilar la ploma als primers textos —sí, ell va ser el profe—, i jo vaig tenir el plaer de compartir micro amb l’Enric a La Tertulieta d’Onda Cero, on ens vam atrevir amb tot: cultura i el sentit de la vida gairebé cada divendres al matí. I mira’l ara, parint un mitjà digital nou de trinca com si fos la cosa més natural del món. Ens ha deixat el seu micro mut, sí —però per fer un periodisme amb ànima. I amb ritme setmanal. Cosa fina…
En Ricard comença la conversa llençant la gran pregunta de la nit –la que figurava al cartell– amb un somriure: «Cal un altre mitjà de comunicació a Tarragona?». L’Enric, amb la calma del pacient que confia en l’equip mèdic, respon que sí, és clar, i de seguida ens explica el perquè. Defensa que Dillums vol practicar “un periodisme artesà i de proximitat”, allunyat de l’estrès de l’actualitat diària i més a prop de les històries cuinades a foc lent. De fet, anuncia que la idea és publicar només un article propi cada dilluns, complementat amb seccions com opinió, ficció, hemeroteca o humor. Una mena de delicatessen setmanal en en comptes de la típica indigestió de titulars reciclats i clips pensats per fer scroll i oblit. Mentre l’Enric desgrana aquestes intencions –parlant de sostenibilitat, de digital en català, d’una comunitat de subscriptors compromesa amb el projecte– veig com el públic segueix atent, fent que sí amb el cap entre glops de cervesa artesana. Sospito que més d’un, interiorment, aplaudeix la idea de reduir el soroll informatiu i apostar per la qualitat humana.
"No tornarem a anunciar 500 actes de Santa Tecla". Aquesta frase de l’Enric ressona a la sala com un jurament hipocràtic periodístic. Amb un mig somriure irònic, explica que volen defugir aquella vella pauta local de publicar llarguíssimes llistes d’actes festius sense criteri. Dillums, en canvi, no pretén ser una agenda feixuga, sinó un espai de reflexió i narració. La referència a Santa Tecla (la festa major tarragonina que genera centenars d’actes cada setembre) arrenca rialles còmplices entre el públic: tots sabem el que és obrir el diari i trobar-hi una “bíblia” d’esdeveniments de la festa major. Que l’Enric prometi no caure en aquella temptació és, francament, música celestial per als qui valorem una tria acurada de continguts. En Ricard assenteix, afilat: ell, que amb la revista Fet a Tarragona ja advocava pel periodisme de quilòmetre zero i cocció lenta, entén perfectament la declaració d’intencions.
De Guatemala al Dillums digital
Mentre escolto l’Enric, recordo el seu ampli historial clínic –vull dir, periodístic– que l’ha portat fins aquí. Amb només 33 anys, ha fet de reporter, escriptor i guionista en projectes ben diversos. Va guanyar premis de periodisme i va publicar obres remarcables: des d’una crònica de viatges a Guatemala (Cròniques del Quetzal, 2021) fins a la biografia d’un dels personatges més entranyables de la ciutat, Senyor Boada (2022). Aquell llibre ens va descobrir la vida i miracles d’Eduard Boada, el “tascaman” popular que servia entrepans i saviesa a parts iguals. També cofirmà, amb el mateix Lahoz, la història de Francesc Xammar Vidal (2018), i encara trobà temps per viatjar a Normandia perseguint l’últim maqui català viu, en Joan Busquets, per plasmar-ne la lluita antifranquista a El maqui que encara lluita (publicat la tardor de 2025). Amb aquest currículum, no és d’estranyar que l’Enric s’atreveixi ara a fundar un setmanari digital: porta anys assajant l’art d’explicar bones històries, ja sigui als llibres, a la ràdio o a qualsevol escenari que li posin al davant.
I Dillums.cat promet ser el seu escenari més innovador. El nom juga amb dilluns (el dia poc estimat de la setmana) i llum–qui sap si per il·luminar els començaments de setmana amb una bona lectura–, i de fet l’Enric mateix ha piulat que “a partir d’ara, els dilluns seran Dillums”. La presentació d’aquesta nit a la Twins ha estat una mena de pla seqüència perfecte: el local acollidor i sobri (les bessones de Twins l’han convertit en un bressol de cervesa i cultura), la fauna tarragonina entregada com si assistís a l’estrena d’un film indi del qual tothom en vol formar part, i uns protagonistes –Lahoz i Garcia Jardí– que combinaven la conya i la lucidesa a parts iguals. Ens hem rigut, sí, però també hem assentit seriosament quan tocava. Hem passat de les metàfores quirúrgiques a les metàfores periodístiques sense adonar-nos-en, gaudint d’una conversa-transfusió que ha revigoritzat l’optimisme sobre el futur dels mitjans locals.
Abans d’acabar, però, deixeu-me que em posi una mica tendre. Al sortir al carrer, aquest guionista en guaret que us escriu sentia que alguna cosa s’havia aconseguit: no era només la presentació d’un mitjà, era el batec col·lectiu d’una ciutat que encara vol escoltar bones històries. I Dillums, sense presses ni focs d’artifici, promet explicar-les.
Amb calma, amb ofici i amb llum.
