Parlem amb Aureli Ruiz

Xavier Plana

Aureli Ruiz (Reus, 1959), treballa en el camp de la performativitat de les instal·lacions, al llindar de la interdisciplinarietat de tècniques com el dibuix, els so-bjectes, la imatge, el text, la música, el vídeo i, l’escultura efímera. Configura poèticament i posa en acció, referents vivencials comuns, des de temàtiques personals subjectives, a patrons i comportaments domèstics i socials, com els afectes, la comunicació, els tòpics, els llocs comuns. Topologies totes elles disposades, en un emmarcat expositiu temporal i ficcional. Ha exposat a nombrosos espais i centres d’art públics i privats i, galeries, tant en l’àmbit local, nacional com a l’estranger. La seva obra ha estat premiada en diferents ocasions i, forma part i està present, en col·leccions i museus d’art contemporani. També i, paral·lelament a les exposicions, desenvolupa programes i projectes de curadoria institucional, privada i non-profit.

Xavier Plana:     El perquè de tot plegat Aureli…

Aureli Ruiz:    Sempre he tingut una molt bona predisposició per inventar-me i crear de nou coses inversemblants, ja des de molt jove, la curiositat de veure i intuir potencialitats en tot allò amb què jugava, o em trobava per qualsevol racó de la casa, com per l’entorn on vivia, -un barri i un barranc on sempre recollia coses- em conduïa a trobar solucions plàstiques, amb materials de tota mena. Anys més tard descobriria, que la manera d’expressar-me, viure i desenvolupar quelcom, era i és a través del pensament visual, clar que això no va ser, fins al complet fracàs de quedar-me a les portes de la universitat. És llavors quan decideixo provar sort a l’Escola Taller d’Art de Tarragona, cap a finals dels anys setanta. Això i, un context increïblement favorable d’amics i cercles d’amics artistes, que igual que jo, volíem dir la nostra dins el món artístic, ja no només local, sinó nacional i, que tot empenyia cap a una renovada actitud social, institucional i política —sortíem d’una dictadura ferotge- alhora que les generacions que ens havien precedit, ens situaven dins d’un escenari, molt propici per als joves artistes amb més sintonia plàstica contemporània,  tot d’una era treballar plegats, per construir i consolidar noves iniciatives i espais per a l’art tant des de l’àmbit públic com privat, parlo de les successives convocatòries del Saló d’Arts Plàstiques Baix Camp i els Premi-Beca, que convocava l’Ajuntament de Reus, la Biennal de la Diputació de Tarragona (Premis Tapiró i Julio Antonio), etc. Això va acabar de reblar, la meva entrada i assentament i, a capbussar-me en el món artístic de la manera més salvatge, vaig deixar l’Escola d’Art, per dedicar-me a muntar un taller-estudi pel meu compte i destinar cada hora del dia, a allò que verdaderament m’apassionava i emocionava agosaradament. Autodidacta, vaig inventar-me un mètode singular de pintar, amb un suport industrial (context Camp de Tarragona), l’amiant! Quadernaria: quaderns de dibuix on començava assajar un pensament i llenguatge visual molt particular, escultura-objecte amb plastilina, etc. Bé, estava aplicant la temptativa, la creativitat, el bagatge de recercador d’andròmines de la infància, a lògiques i procediments nous, disciplines que havia de conquerir des de zero.

X.P.    Artista visual i interdisciplinari alhora que gestor cultural, ets sents còmode amb aquesta dualitat

A.R  Aquesta dualitat, l’he exercit des de quasi el començament de l’entrada al món artístic. Amb això ha tingut un paper molt important la meva incorporació a començaments dels anys vuitanta, al nucli d’amistats que ens vam encarregar d’obrir un nou període de programacions per a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus. Com deia anteriorment, a finals del setanta i principis dels vuitanta va haver-hi un relleu tant generacional com institucional i, el CLR, va ser una de les entitats capdavanteres, van obrir l’entitat amb noves oportunitats i, una i la principal, la posada en marxa del Consell Assessor d’Exposicions, on vaig ser ben rebut. Aquesta entrada va donar peu, per una banda a poder exposar amb una certa regularitat, amb un espai singular i, alhora contribuir a la programació, una escola d’aprenentatge desinteressada i, amb la qual vaig aprendre sobre la marxa les tasques pròpies del comissariat i curadoria d’exposicions, experiència única enriquidora.

X.P. Parla’ns de la teva tasca que realitzes desenvolupant projectes culturals, a què et refereixes  quan parles de projectes  de curadoria institucional, privada i “non-profit”.

A.R  Em refereixo a crear, proposar i desenvolupar programes bàsicament dins de l’extens camp de les arts plàstiques i visuals. Els projectes els puc portar a terme sota un contracte d’alguna institució pública com pot ser un espai o centre d’art o, un museu, un espai expositiu tipus galeria o, una sala d’art. Non-profit, fa referència a un treball o programació sense tenir una remuneració econòmica, fas una contribució social, pedagògica, educativa com la que he fet durant dècades, pel Centre de Lectura de Reus.

X.P. En què estàs treballant actualment Aureli.

A.R  Tinc tres projectes en marxa, bé un no es ven bé un projecte, tot i que me’l prenc com si ho fos, en refereixo a la creació i proposició, juntament amb la crítica d’art Assumpta Rosés de l’Associació d’Artistes Visuals de les Comarques del Sud, l’AAVCS i que juntament amb altres artistes i persones col·laboradores, vam posar en marxa el març de 2019 i, de la qual sóc president. Una altra és la creació d’un espai expositiu al meu estudi de treball, que començarà a funcionar la primera setmana de juny, amb una exposició col·lectiva, la qual donarà el tret de sortida per a la resta de programació que estic preparant. I per últim, una exposició individual al Centre d’Art de Tarragona/Casa Canals, que estarà oberta a partir del 7 d’abril, seguint la línia de dispositius/obra que vaig encetar el 2006 al Centre d’Art Cal Massó, la Galeria Antoni Pinyol, la Sala Fortuny del CLR i seguint al Nivell Zero de la Fundació Suñol de Barcelona o, la Torre Vella de Salou i tornada a Sala Fortuny del CLR el 2018. Al CA Tarragona/Casa Canals, es podran veure de nou alguns d’aquests dispositius/obra.

X.P.     Pandèmia realitat quasi distòpica? O que ens parla potser de la necessitat d’un món sostenible, la destrucció mediambiental es porta al col·lapse?

A.R    Estic quasi temptat de dir que sí…, molt fan de les pel·lícules de ciència-ficció, totes elles distòpiques, la meva generació va quedar marcada per la retransmissió en directe per TV (en blanc i negre), de l’arribada de l’home a la lluna. Em vaig endinsar  tot seguit dins el món espacial. 2001 una odissea espacial, les múltiples versions de màquines del temps, apocalipsis climàtics i immunològics, Stalker…, etc.

De moment arribem tard, però no sóc del tot pessimista, això sí, ho canviem i tothom és conscient, que el planeta en el qual vivim té un límit i, que aquest ens ho està advertint de fa molt de temps. Ho canviem d’actitud, o quedarem esborrats, extirpats, com altres espècies que han anat desapareixent i que ja no hi són.

X.P. Quina creus que té de ser la mirada de l’artista davant de la natura i als nous reptes vinculats al canvi climàtic.

A.R    Compromís i, això vol dir, actitud, acció, participació, manifestar-se en contra de tot allò que malmet el bé comú, que hipoteca no ja tan sols, el nostre futur, sinó el nostre present, el nostre entorn. Són els parcs eòlics, que indiscriminadament estan hipotecant el sud del país, la seva mala planificació fa que tinguem el nombre més gran de parcs eòlics instal·lats al sud, la política agrària duta a terme ha sigut nefasta, els camps s’han deixat de conrear, han perdut valor i ara és camp per plantar molins gegants, el mal repartiment de l’aigua, com ara la problemàtica amb el pantà de Siurana, les nombroses nuclears, els abocadors de Botarell, de Tivissa, les pedreres i el seu impacte paisatgístic, els transgènics, aliments tractats amb pesticides i modificats genèticament, etc. L’artista és un ciutadà més, que pateix tot aquest espoli. Un clar exemple i que particular-ment conec, va ser l’actitud i el posicionament de l’artista Joseph Beuys, amb el seu projecte “Disfesa de la natura”, un clar exemple avant la lettre.

X.P.     Parla’ns dels teus projectes de futur

A.R     El futur ja no és el que era, hahaha! Com et deia abans elaborar i desenvolupar l’espai expositiu de l’estudi, el compromís amb el sector a través de l’AAVCS i l’exposició al CA Tarragona.