Parlem amb Fernando Marín

l

Comentaris

Data de publicació

15 març 2024

Categoria

Fernando Marín: “La música del Renaixement segueix sent un enigma en molts aspectes”

El musicòleg i especialista en instruments d’arc antics, que resideix actualment a Tarragona, ens acompanya per redescobrir l’art de la música renaixentista i barroca

Avui tenim el plaer de conversar amb Fernando Marín Corbi, musicòleg, cel·lista, gambista i professor de conservatori. Nascut el 1974 a Elda (Alacant), Marín és especialista en instruments d’arc antics del Renaixement i del Barroc -unes èpoques que l’apassionen – , en la interpretació històrica i la música de cambra. Gràcies a la investigació sobre els orígens, la manera d’interpretar i el repertori d’aquests instruments, el músic va desenvolupar una tècnica específica d’arc i d’acompanyar la veu. A més, va contribuir a la fabricació de cores de tripa històriques. L’any 2017 va ser beneficiari d’una de les Beques Leonardo a Investigadors i Creadors Culturals en la categoria de “Música i Òpera”.

Fernando Marín va fundar, junt amb la soprano Nadine Balberi, el duet Cantar alla Viola, dedicat durant prop de 20 anys a la música medieval i renaixentista. Aquest mes de març, el duet publicarà el seu nou disc ‘A Musical Tour. 20 Years of Cantar alla Viola’ (Da Vinci Classics, Japó 2024). Des del 2003, exerceix de professor de viola de gamba al Conservatorio Profesional de Música de Zaragoza. Des del 2004, resideix a Tarragona.

J.C. D’on et ve l’afició pels instruments d’arc antics i per les violes en particular?

F.M. L’afició per la música ja em ve de la meva pròpia família. Quan era nen, em cridava l’atenció el violí i la sonoritat dels instruments de corda, segons la meva sensibilitat, i també m’agradava la percussió. Pel que fa als instruments d’arc, vaig començar amb el violoncel i, a partir d’aquí, em vaig interessar per la història de les violes d’arc, que són les que tenen l’origen més antic de la península ibèrica.

Què va ser el que et va influir més durant la teva formació de jove en ciutats com Praga, Brussel·les o Colònia ?

Una de les coses que més em va impactar va ser la tradició i el valor cultural que li donen, ja des de molt joves, a la música. Aleshores a Espanya ni tan sols estava considerada com una disciplina en l’àmbit universitari, un tema que va costar molts anys regular, fins ara, recentment. Un es dedicava tota la vida a la música i no tenia ni un diploma. Però allà et veien amb un instrument a l’esquena i et miraven amb respecte. En aquests països hi ha molts joves amb un nivell molt alt, com aquí a l’esport, per posar un exemple.

La viola d’arc, un instrument que pot sembla quasi oblidat avui dia, però que era molt utilitzat als segles XVI i XVII, oi?

Més del que ens pensem. A l’Edat Mitjana i al Renaixement, a Itàlia la utilitzaven, fins i tot, per recitar poesia. També els cavallers i els monjos s’acompanyaven de la viola d’arc, d’una manera similar a les cultures clàssiques.

Portes molt de temps en el camp de la investigació. Quines línies de recerca has estat treballat durant aquests anys? Quins instruments has fabricat?

M’interessava molt el Renaixement perquè, inclús havent estudiat en escoles especials de música antiga, el tema renaixentista no està molt tocat perquè segueix sent un enigma en molts aspectes. Un no té gaires fonts, però en quadres i pintures hi he trobat models d’instruments.

Jo vaig començar a construir instruments a l’Escuela de Violeros de Zaragoza, com una simple afició. Però el que més em cridava l’atenció fins avui dia són models que no s’han vist mai i que no saps com poden sonar

El 2017 et van premiar amb la Beca Leonardo 2017. En què va consistir el projecte i quins resultats vas obtenir?

Doncs va ser una veritable sorpresa perquè jo no crec gaire ni en premis ni en concursos, ja que acostumen a haver-hi uns criteris molt subjectius -això no és com el tennis, que la pilota entra o no entra…-, (somriu….). Però en aquest cas, sí que m’alegro molt que hi hagi hagut un reconeixement perquè, vulguis o no, això et motiva. El tema que vaig utilitzar va ser el de la meva tesis sobre la sonoritat de les violes renaixentistes, sobretot, les hispàniques. Jo, fins fa poc, vaig descobrir unes violes a Palerm i a Sardenya -antiga Corona d’Aragó-, que són iguales que les valencianes i que són dignes d’estudi i d’investigació.

El fet de recuperar instruments del Renaixement, t’ha permès comprendre com va influir aquella música en el futur?

Hi tant que sí. En primer lloc, crec que normalment cometem l’error de veure la història com una cosa lineal que va sempre cap al progrés. Aquest és un concepte que no he entès mai perquè la història no ha estat mai un progrés, sinó un anar i tornar o pujar i baixar. Vull dir que hi ha hagut punts àlgids i punts baixos. I potser en algun d’aquells moments van ser més àlgids que els que estem vivint ara, com a finals del segle XIV, per exemple. La música d’avui s’entén, no tan sols a través d’instruments, sinó de pràctiques musicals, perquè un pot recuperar un instrument però tocar-lo segons criteris actuals. Jo penso que el que val més la pena de recuperar són les pràctiques d’aquella època musical. A vegades passen de moda coses que són d’un nivell molt alt, només per una raó de moda, diguem…

Suposo que també t’has pogut apropar a la manera de pensar que tenien aquells creadors i compositors de l’època… Com pensaven aquells savis?

S’han perdut moltes coses d’aquella època. Molta de la música que escrivien o no escrivien s’ha perdut, així com pràcticament tots els instruments. No queda res. Però el que sí s’han conservat són cròniques, cartes, discussions, actuacions,… Per exemple, als arxius hi trobem processos judicials,  denúncies o descripcions de celebracions que donen informació exacta i precisa del que va passar o de com era la gent. A través d’això, com a mínim, un es pot inspirar en com recrear-ho.

Tot i les diferències entre la música d’aquella època i els gèneres musicals més contemporanis, has pogut esbrinar i fins i tot comparar, en què ha canviat la manera de composar d’abans i ara?

En molts casos, el que veig que ha canviat significativament és la funcionalitat de la música, que és molt important. Abans, en ocasions concretes es demanava un tipus de música tan específica que, inclús, es celebrava en aquella ocasió i mai més. Avui dia, el músic pot ser un artista que vol transcendir, publicar la seva obra, donar-la a conèixer o gravar la seva música, que en aquella època no es podia enregistrar. Potser hagi canviat més aquella motivació, així com la vida del músic, que era del dia a dia i improvisada. De fet, hi havien molts músics que no havien escrit res, senzillament, improvisaven i creaven al moment.

Parlem de la teva vessant pedagògica. Des del 2003 exerceixes de professor de viola de gamba al Conservatorio Profesional de Música de Zaragoza. Quines idees transmets als teus alumnes, els futurs intèrprets?

En el cas de la música és molt ampli. Hi ha de tot, des d’una mica de psicologia fins a les noves tecnologies. Si els alumnes dediquen un temps a l’estudi de l’instrument, més com una teràpia i una meditació, ja és suficient per a mi. Amb això em dono per satisfet. Per altra part, hi ha tot un llegat de la història de la música vinculada a l’instrument concret de la viola de gamba, que no és molt comú, i que s’ha de transmetre poc a poc. Sobretot, perquè altres gèneres musicals  antics que influeixen molt en els moderns es tinguin en coneixement de forma pràctica.

Des del 2004 resideixes a Tarragona. Sabem que has enregistrat discos en espais naturals del nostre territori (Altafulla, Ulldemolins, Siurana, la Conca de Barberà,…)?

L’últim disc teníem la idea de gravar-lo a l’església romànica de l’Espluga, però hi havia molt de soroll a l’exterior. Hi ha bons espais però costen molt de trobar, sobretot, pel soroll que els envolta. I l’acústica d’alguns espais no és la ideal. La majoria d’esglésies no tenen una bona acústica ni tampoc es conserven  com eren abans.

Has fet forces concerts amb la soprano Nadinen Balbeisi (Cantar alla Viola). Com a músic intèrpret, en quin projecte et trobes immers actualment?

Enguany estem celebrant el vintè aniversari del duet. Per aquest motiu, hem enregistrat el disc ‘A Musical Tour. 20 Years of Cantar alla Viola’ (Da Vinci Classics, Japó 2024) a Tivissa, que sortirà aquest mes de març. El projecte és molt significatiu perquè recupera una pràctica musical que s’esmenta en molts tractats renaixentistes, d’acompanyar el cant amb una viola d’arc. És una pràctica que no s’acostuma a fer, ja que l’acompanyament es feia més amb un llaüt o amb una viola de mà, i consisteix en fer arranjaments de la musica polifònica -a veus- per a tocar i acompanyar el cant. Resulta que hi havien repertoris -molt pocs- que estaven escrits així. A banda del disc, també hem creat una fundació cultural.

Enmig de tota aquesta “selva” de la indústria musical més comercial, com ho fa la música antiga per fer-se un lloc?

Bé, sempre podem triar entre tindre una visió optimista o una visió pessimista. Jo sé que els temps actuals són durs i difícils, però també reconec que mai hi havia hagut tantes possibilitats com ara. Un pot gravar el seu disc a casa seva i posar-lo en una plataforma online. Conec molts alumnes meus que ho estan fent i això, a la meva època, era impensable. Tu havies de ser molt bo o havies de convèncer un productor o una discogràfica per poder enregistrar un treball. No et fas la idea de la quantitat de projectes que em van rebutjar per aquest motiu. Ara simplement és una qüestió de trobar les vies adequades per arribar al públic objectiu, que n’hi ha per a tots els gustos en qualsevol lloc del món. De Nova Zelanda, Brasil, Japó,.. m’arriben felicitacions, mentre que, a vegades, si intentes triomfar al teu poble potser costi més. Però, en definitiva, aquesta és una avantatge molt gran.

Doncs et desitgem tota la sort del món….

Moltes gràcies.

Entrevista realizada per Josep Cartanya

Ets creador, artista, amant de les arts?

 

Vols que ens fem ressó d’algun contingut interessant?

Articles recents

0 Comments

Skip to content