Parlem amb Marc Sellarès

Per Esther Celma

«Amagar les emocions no és de valents ni de forts, només fa màscares i cuirasses»
L’artista visual Marc Sellarès reivindica «un art que provoqui canvis»

A Marc Sellarès (Sant Salvador de Guardiola, Bages, 1973) li falten hores. És tot en un: sergent als Bombers de la Generalitat, artista visual, creador contemporani, activista, viatger; apassionat de la història, investigador de la Batalla i del so del timbaler del Bruc; col·leccionista, aficionat a la geologia i, entremig de projectes sense aturador, imparteix conferències i ponències.

Allò de «soc molt actiu», quan ho diu Marc Sellarès, passa de tòpic a proclama: «Soc conscient que la vida té una durada i sempre intento aprofitar molt el temps». Ho fa. Desplega energia i denúncies arreu del món en projectes artístics que toquen nervi. La imatge del Bosc de les Creus, plantat amb 1.293 arbres cremats transformats en creus, al peu de la carretera del Bruc on va créixer, va fer la volta al món. La gent es va fer seu aquest procés personal de dol i el va enlairar a memòria col·lectiva. S’esperava aquesta catarsi?

«Com a creador, crec que el millor que et pot passar és que ningú quedi indiferent»-afirma- però «encara no em puc creure la quantitat de gent que pujava expressament a compartir què sentien. M’abraçaven, ploraven, m’ensenyaven la pell de gallina… És molt potent, molt intens».

Treu matèria primera de les seves pròpies emocions. Sense filtres. Sense por. Així, «crec que ajuda els altres a obrir les seves». Ha après, en un món molt masculinitzat, que «amagar-les no és de valents ni de forts, només fa màscares i cuirasses».
L’última creu la va alçar just el primer aniversari de l’incendi, el 26 de juliol del 2016. Uns anys després, aliena a l’art i a les dèries humanes, la natura segueix el seu camí i ara en queden poques dempeus. Ja tant se val. El Bosc de les Creus és ja tot un símbol contra el canvi climàtic, que Sellarès ha reproduït, a escala més petita, a Còrsega i als Estats Units. El propòsit és plantar-ne a Sud-amèrica i al Nord d’Europa «com un avís de què passarà si continuem amb aquest capitalisme salvatge que no porta enlloc».

Com tots els bombers, conviu amb la tragèdia, la intensitat i l’adrenalina. Com li impacta l’hora de crear?
«Sí que vius moltes tragèdies. Veus morir persones davant teu i sents emocions molt fortes. Escric i pinto molt, però no estic preparat encara per ensenyar-ho». Expressa «sobretot el record de la persona, una idea en quatre ratlles, quatre colors en un tros de paper».

També és- confirma-«com una teràpia» i agraeix la «sort» d’haver «aconseguit «transformar tot aquest dolor en quelcom positiu, abocar-lo tot i deixar-lo fora, com un disc dur extern».
Però qui va ser primer, el bomber o l’artista? Com ha fet cap aquí? No se n’adona -o sí- que repica l’aire amb una mà mentre explica per què és indestriable.
Quan tenia 9 anys, el van marcar tres fets. Un, voler ser bomber després d’un incendi al seu poble. Dos, com el van felicitar tant per un tros de fusta tallada amb un ganivet, «vaig decidir ser escultor». I el tercer? «Em vaig queixar d’avorriment al meu pare i, saps què va fer»? Ai.
«Em va posar a escombrar el seu taller de mecànic», desvetlla. Avorriment exorcitzat per sempre. A partir d’aquell dia, després de classe, a feinejar cada cop més hores.

Criar-se entre eines li ha anat bé com a artista? Rotundament, sí. A més, «ja fa 17 anys que soc bomber, però abans d’aconseguir-ho, he treballat de mecànic, paleta, fuster, ferrer; un munt de feines que m’han donat tècniques molt diferents a l’hora de crear». Als seus 48 anys, doncs, «en fa gairebé 40 que es pot dir que soc artista. Tinc una producció enorme, però treballo cada dia. Soc molt constant, també ho planifico molt tot».
L’art l’allibera del patiment del bomber, però el sou del bomber li permet llibertat creativa. «Els diners ho corrompen tot i si vols viure de l’art, t’has de plegar al mercat i al que en dic art de peixera, el dictat pel monopoli de galeristes, comissaris i institucions culturals». N’ha escapat també «gràcies a les xarxes socials» perquè, a banda de projectar la seva feina a tot arreu, «quan pots ensenyar el teu treball fora de la peixera, s’obre tot un món».
Li obsessiona la història; conservar la memòria per «no repetir errors del passat» i el temps és, també, com un material artístic més. Li «agrada molt treballar a llarg termini i les sèries», sovint en gran format, que li interessa perquè «té molta força i predisposa a sentir, que és el que busco».
Res d’art per l’art ni emoció per emoció ni espectacle i adeu. Tot té un propòsit ben planificat, calculat i decidit: «Crec que l’art ha de provocar canvis».

Com? Ve, remarca, «de l’activisme polític i social» i en desgrana la lògica: «Si sents emocions, en parles, si en parles, generes debat, si generes debat, obres consciència i ajudes a generar canvis». Tant és així que reivindica «l’obligació moral dels creadors d’escampar discursos de justícia social perquè tenim ressò».
Sellarès renega d’un art elitista en què «es triga més en titular l’obra amb un nom ben llarg i incomprensible que en crear-la». En canvi, té molt clar que «Catalunya pot ser una potència cultural mundial» i fa una crida a favor del «potencial enorme, totalment desaprofitat, de la cultura com a motor econòmic i d’identitat social».
Per això, d’una banda, «cal ajudar i promoure les produccions catalanes en tots els sentits», però de l’altra banda, també cal reformular el com i aprimar la peixera.

On es deu embrutar les mans ara? Al seu Instagram, llambrega una estada a la Palma, on hi mostra les paraules «desastre» o «dantesco» escrites damunt la cendra del volcà Tajogaite. Una altra imatge ensenya una gegantina tela vermella desplegada de dalt a baix d’un altre volcà, el Teneguia. Al costat, un article de la premsa local detalla que és una denúncia pels estralls del turisme descontrolat. Què més hi feia a Palma? Hi passa de puntetes. No vol furgar en el dolor calent i diu que «trigaré molt a ensenyar-ho». Respecte.

MÉS INFORMACIÓ: https://www.marcsellares.cat/