Esther Celma
El reconegut escultor escriu per ordenar els conceptes vitals i artístics
Càndid, el personatge de Voltaire a Càndid o l'optimisme (1758), renuncia a les grans quimeres després de superar una cascada de desgràcies i debats filosòfics estèrils. Com a conclusió de tanta peripècia, sentencia: “Cal cultivar el nostre jardí.”
Per Voltaire, la resposta del sentit de la vida no consisteix a especular, sinó a actuar sobre allò que tenim a l'abast: cuidar la terra, la família, els amics, la comunitat.
L'artista Rufino Mesa (Valle de Santa Ana, Badajoz, 1948), com Voltaire, també reivindica aquest jardí i fa dècades que explora la relació entre l'art, la natura i la memòria en una finca de Tarragona, Comella Escultura Natura.
Tant és així que el seu jardí és alhora metafòric i real: un bosc sencer al voltant de casa seva. Es tracta d'un antiga masia amb vuit hectàrees de terres agrícoles, vinyes abandonades, que al llarg dels anys ha transformat en un gran espai artístic interactiu a l'aire lliure. Tot un projecte de vida.
El seu artífex hi ha sembrat un centenar d'obres que emergeixen del paisatge, el complementen; conviden a perdre-s'hi, experimentar, sentir, escoltar, tocar, explorar, descobrir i transmutar-se.
Mesa té molt clar´que l'escultura i el cultiu comparteixen una mateixa capacitat transformadora de "sembrar, deixar créixer i acceptar el canvi constant".
Així, l'artista esdevé una mena de jardiner d’idees, formes i memòria. Res d'elucubracions buides, sinó accions significatives i palpables, desplegades en un procés lent que exigeix "paciència, atenció i humilitat".
Cultivar "dona forma al caos" i "converteix el temps en fruit". Com l'art.
Però Mesa ja ha canviat d'ofici. Fa quinze anys que ha abandonat l'escultura i ho explica sense embuts: "M'he fet vell i les màquines, també".
Les seves mans ja no treballen la pedra com abans, però la seva mirada, d'un blau cel clar i sense cap núvol, continua picant la realitat per extreure'n vels i capes. Algun dia, potser algú aconseguirà despullar-la del tot.
El cas és que "l'activitat creativa no s'acaba mai" i "al meu cap hi habiten els mateixos problemes de sempre", constata l'artista.
"El taller és una activitat molt dura; la matèria t'ajuda a pensar"-puntualitza-, però "no obliga la ment a ordenar les idees com ho fa l'escriptura".
Més diferències? La forma i la matèria són "contundents", mentre que la paraula "il·lumina amb més matisos". Per això, conclou el també pedagog, "he canviat la matèria per la paraula".
Rufino Mesa, doncs, s'ha transformat en un pedagog-escultor verbal que cava, rastella, grata, esberla, sembra, adoba, esporga i neteja el seu espai de sempre, amb un estil contingut, meditatiu i profundament arrelat a les epifanies de la natura.
Al seu últim llibre, Tascó: Escola d'Art de Reus. 1978-90, narra com, dos anys després de llicenciar-se en Belles Arts, va dirigir l'Escola Taller d'Art de Reus durant una dècada. Després, va ser professor de modelat i fotografia a l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació de Tarragona.
L'Escola de Reus "era un projecte molt fresc, però també érem molt innocents i els polítics ens van menjar dolçament", evoca.
Eren anys frenètics d'entusiasme creatiu per "deixar de ser una colònia espiritual dels Estats Units". Un no parar de projectes: l'associació El Tascó, decisions assembleàries, un manifest, una revista de còmics, conferències d'artistes com Tàpies o Chillida, una programació molt ambiciosa, lectures, viatges, intercanvis i la voluntat "d'arribar a ser una espurna de l'art contemporani" perquè "els intel·lectuals necessiten que algú els desperti".
Tot i que l'Escola va ser "una aventura extraordinària", ben aviat va xocar "contra el sostre d'una ciutat pragmàtica".
Mesa traspua enyorança quan recorda "la part pedagògica, en què érem idealistes, gairebé infantils". Defensa que "l'art s'ha d'experimentar primer" i li espurnegen els ulls quan evoca haver-ho ensenyat "a la natura, el laboratori fonamental".
Van aconseguir transmetre "com paisatge ens crea" mitjançant experiències que avui serien del tot impensables: endinsar-se "en la foscor d'una mina de manganès per trobar la llum interior" o sortir a trenc d'alba "per veure com la llum revela el món".
Una dècada que mostra com "la natura ens parla i passa a formar part de nosaltres mateixos".
Tan senzill i tan inexplicable com això.
Fotos: David Serra
