Godall Edicions, 2025
Versos del poema LXXXIII
“Res en mi no deixa rastre,/ el cor ja no vol res més:/ tota tempesta és excés/ i tota calma, desastre”.
“No hay nada en mí que deje rastro,/ mi corazón no busca más:/ toda tempestad, un exceso,/ y toda calma, una catástrofe”.
Aquesta és tota una declaració d'intencions de Rodoreda. La coneixem per les seves novel.les “La plaça del diamant”, “Mirall trencat”, “La mort i la primavera”. Però també va destacar com a pintora i poeta. Era una creadora autèntica i sorprenent.
A “Salvaje linde” ens aproparem als seus poemes en català i castellà. Els va escriure de forma intermitent entre 1946 i 1965 al seu exili francès i suís.
Aquesta és una gran oportunitat per arribar a més lectors i així poder conèixer i gaudir els seus versos. Parlem de la bellesa i la foscor. La natura, la mort, la nostàlgia.
“Jo soc allò que es deixa, allò que fuig i passa:/ l'oreig entre les fulles, l'estel que ha desistit,/ el doll que riu i plora i aquella tendra massa/ dels xuclaments que aturen un instant més la nit”.
“Yo soy lo que se deja, lo que pasa y se va:/ el viento entre las hojas, la estrella que se extingue,/ agua que ríe y llora y aquella tierna masa/ de madreselva atando el paso de la noche”.
Versos del poema III Plany de Calipso. Llanto de Calipso.
Ha estat un plaer i un gran descobriment conèixer la poesia de Mercé Rodoreda. Endinsar-me en els seus versos i estats d'ànim. En la seva llum, en els seus jardins plens de records, en el silenci i els núvols. En la seva melangia.
