Texte, video i fotos: David Serra
Hi ha un moment, cap al final de la tarda, en què Sant Jordi comença a desfer-se. Les parades encara hi són, però ja no pesen igual. Les roses aguanten, però ja han començat a cedir. I els llibres… els llibres que no han trobat lector tornen lentament al silenci de les caixes.
Aquest vídeo neix d’aquí.
He tornat a baixar des del Balcó del Mediterrani, rambla avall, deixant que la càmera s’impregni del dia sense pressa. Time-lapse, fragments, mirades robades. No per explicar la diada, sinó per retenir-la una mica més del compte.
Sant Jordi continua sent aquest pacte estrany: sortim al carrer a celebrar una idea de nosaltres mateixos que potser no acabem de complir. Ens agrada pensar-nos com un país de lectors. No ho som del tot. Ho sé. Però durant unes hores, ho interpretem amb una convicció admirable.
I això ja diu molt de naltrus.
El llibre —aquell artefacte que un dia va ser tecnologia punta— avui conviu amb pantalles inodores, que ni pesen, ni demanen pausa. I tot i així, encara hi ha qui el porta sota el braç amb una certa dignitat,un gest petit i gairebé inútil, que vull creure que encara té sentit.
He filmat això:
gent que passeja sense comprar,
gent que compra sense llegir,
i alguns —pocs— que encara llegeixen com si els hi anés alguna cosa vital.
Entre el matí i el capvespre, Tarragona es converteix en un escenari que es creu a si mateix. I nosaltres amb ella.
Aquest vídeo no intenta demostrar res.
Només observar.
I potser, en algun moment, entendre per què, malgrat tot, continuem tornant cada 23 d’abril a aquest mateix lloc.
Amb una rosa, un llibre… o amb la necessitat de creure que encara som a temps.
