Foto: David Serra
Hi ha bars que no tanquen mai. Encara que canviïn de nom, encara que els repassin la pintura, encara que una altra mà aixequi la persiana i vulgui domesticar el local, hi ha llocs on encara pots fer un mos entre gent que sembla haver sortit d’un atestat, silencis amb antecedents i aquella sensació persistent que el següent a entrar no vindrà precisament a demanar un cafè. L’antic bar Los Maños, rebatejat fa un no res, com El Rincón del Laurel és un d’aquests llocs. Un escenari que hauria fet feliç Bigas Luna: una mica canalla, una mica castís, amb prou greix, memòria i electricitat de barri perquè qualsevol història hi pogués començar malament i acabar pitjor. I això, a Tarragona, és gairebé un gènere literari. Alguns bars tenen la rara virtut de semblar escrits amb tres acords de jazz, una frase de Lou Reed i la ressaca sentimental d’una ciutat que mai no acaba d’adormir-se.
Allà s’hi va presentar Trepidant (La segona negra), de Jordi Mas Rabassa. Però dir-ne presentació és fer curt. Va ser una altra cosa. Una d’aquelles trobades en què un llibre serveix només de coartada perquè s’hi presentin tots plegats: la ciutat, la fauna, els bars, els fantasmes, els col·legues, els amics i aquesta veritat bruta que només s’atreveix a sortir quan ningú no té pressa per marxar.
Jordi Mas Rabassa no va venir a recitar bondats de contracoberta. Va venir a fer el que fan els bons secundaris del cinema quan entren a escena: dir quatre coses, mirar el personal i deixar clar que la història de debò no passa al faristol, sinó una mica més avall, tocant a barra. Va venir a parlar del que escriu i, de passada, del que veu. Que no és exactament el mateix, encara que s’hi assembli molt. Va parlar d’un jonqui que parla com ho fan els jonquis, i ja només per això, la cosa anava prou bé. Perquè la literatura, quan es posa massa neta, fa olor de naftalina. I aquí, no. Aquí hi ha carrer, policies fets a glopades de whisky, sectes, rates de claveguera i aquella intuïció que el mal, en segons quins barris, no acostuma a portar passamuntanyes sinó americana planxada.
Les bones presentacions sempre en tenen una, en aquest cas deia, més o menys, que tothom cerca la veritat i quan la troben, giren el cap a una altra banda. Una frase de policia cansat, de novel·la negra amb ressaca, però també de telenotícies de sobretaula.
Tarragona és una ciutat que a vegades, sembla escrita per algú que ha llegit massa Chandler i massa premsa local. Amb els seus bars, els seus personatges que fan i desfan part de la ficció amb aquella facilitat amb què a les ciutats petites tothom ha estat. Aquesta és una de les gràcies de la novel·la: que no disfressa la ciutat perquè sembli una altra. No la maquilla. La deixa tal com és, amb les seves esquerdes, les seves ombres i la seva manera de callar segons què. Mas Rabassa sap que una ciutat també s’explica des del darrere d’una barra.
També, va deixar anar una definició de cultura: per a mi, el que es coneix com a CULTURA és com un núvol d'estornells que girant alhora, mai s’estavellen. Potser, en som uns quants d’ells. No està malament. Però vista des d’allà dins, aquella nit la cultura s’assemblava més a una altra cosa: gent reunida en un antic bar, escoltant algú que encara creu en les històries.
I per una estona, allò em va semblar prou bo…
Texte, vídeo i fotos: David Serra
